Després de quatre anys de conflicte, Darfur és avui una zona devastada. La janjaweed, la milícia paramilitar recolzada i finançada pel govern del Sudan, ha fet més de 200.000 morts i ha provocat el desplaçament d’uns 2′5 milions de persones, molts dels quals encara viuen en camps de refugiats. Els grups rebels que s’oposen al govern sudanès reclamen la fi del conflicte i un acord que freni la discriminació dels habitants de Darfur. La comunitat internacional, fins ara indiferent, promou converses de pau entre sl dos bàndols i ha acordat l’enviament de 26.000 cascs blaus a finals d’any. Tot i així, la fi del conflicte encara és lluny.

Les negociacions entre els rebels de Darfur i el govern del Sudan han patit un sotrac important. El Sudan Liberation Army (SLA) i el Justice and Equality Movement (JEM), els dos principals grups rebels, van abandonar les converses de pau el darrer cap de setmana d’octubre.

Les diferències entre els dos bàndols i la poca voluntat d’uns i altres per arribar a un acord s’han fet patents des que es van iniciar les converses de pau aquest agost. Va ser el primer cop que els grups rebels van deixar de banda les respectives diferències i van presentar una llista de demandes comunes al govern del Sudan, requisit que aquest darrer considerava indespensable per a començar a negociar. De moment aquest ha estat l’únic pas endavant en les converses per a la fi del conflicte.

^{Mapa de Sudan i les tres províncies de Darfur[I]}

La guerra a Darfur esclata el 25 d’abril de 2003 quan dos grups rebels van assaltar la base aèria militar d’Al Fasher. Els mesos anteriors havien estat plagats de petits enfrontaments entre els ds bàndols, però aquest atac va ser la primera gran victòria dels rebels. Van assassinar uns 75 soldats i van provocar destrosses en avions i helicòpters de l’exèrcit ^[1]. Al llarg de les setmanes seüents l’estratègia dels rebels va consistir en atacs molt ràpids a primeres hores del matí que agafaven desprevinguts els soldats de l’exèrcit sudanès. L’experiència dels rebels a l’hora de desplaçar-se i amagar-se al desert i el fet que estiguessin infiltrats en tots els sectors de la societat els va procurar 34 victòries sobre un total de 38 enfrontaments ^[2].

El govern, davant el risc de perdre Darfur, va idear un contraatac que a la llarga va resultar mortífer. Va utilitzar la intel·ligència militar per eliminar els principals caps de la revolta, els bombardejos aeris per a arrassar poblats sencers ^[3] i la Janjaweed, una milícia paramilitar que, com que no que actuava en nom de l’estat, tenia carta blanca per cometre totes les atrocitats imaginables^[4].

El govern ha mantingut aquesta estratègia al llarg de quatre anys i fins ara es compten 200.000 morts i 2′5 milions de desplaçats. Avui, desenes de milers de persones viuen en camps de refugiats escampats per tot el país sense possibilitats de tornar al seu lloc d’origen perquè els Janjaweed han cremat la seva terra fent-ne impossible la supervivència.

^{A Darfur predominen el desert i les muntanyes rocoses, amb molt pocs espais aptes per a la ramaderia i el conreu [II]}

El territori, format essencialment per desert i muntanyes rocoses, només han permès els seus habitants practicar ramaderia nòmada i el conreu de cereals; activitats que no són suficientment productives com per assegurar la supervivència en moments de crisi, de manera que a Darfur la sequera i les epidèmies fan més víctimes que a altres zones del mateix país.

La falta d’inversions del govern al llarg de tota la seva història l’han convertit en un territori encara més desfavorit. Això ha provocat que els habitants de Darfur sempre s’hagin sentit marginats per Khartum i explica l’actitud d’alguns dels grups rebels, que recorren a la violència per tenir el que no han pogut aconseguir per la via pacífica.

Les raons de la falta d’inversions a Darfur s’explica per la pobresa del terreny i la poca rendibilitat que ofereix per a qualsevol activitat. Comparades amb Darfur, les zones del Nil i de la Costa del mar Roig són molt més productives.

També hi ha un component racista en aquest conflicte. I és que a partir dels 70 i influit per les tesis de supremacia àrab de Moammar al Gaddafi, Khartum va començar una autèntica campanya de marginació i discriminació dels habitants de Darfur. En paraules de Julie Flint: “La noció de superioritat àrab havia estat un tret de la societat sudanesa del nord durant segles, però allò era nou. Es tractava d’una actitud militant i incendiària” ^[6].

Les tribus de Darfur es van dividir entre àrabs i africans, si bé aquesta divisió era completament artificial ja que, si mai havien estat separats, s’havien anat barrejant al llarg de dècades. Tot i així, ben aviat la diferència va ser entre els que rebien favors de Khartum (els àrabs) i els que eren discriminats (els africans).

Les sequeres dels 80 van proporcionar a uns i altres més motius per augmentar la tensió. Els camperols, empesos per la desertització del terreny, van desplaçar les superfícies de conreu i van obstruir les tradicionals rutes de pas dels ramaders nòmades. Aquests darrers pertanyien a tribus àrabs i acusaven els camperols de la mort dels seus camells. Els camperols, en canvi, atribuien a les tribus àrabs la falta de menjar ja que el govern, àrab també, no havia invertit a Darfur durant anys ^[7].

^{Més de 40.000 refugiats viuen en aquest camp a les afores d’Al Fasher. El total de refugiats ascendeix a 2′5 milions; molts no poden tornar als seus llocs d’origen i depenen completament de l’ajuda humanitària [III]}

Avui, bona part del territori ha estat cremat i arrasat per la Janjaweed, de manera que les possibilitats de viure de la terra són més escasses que mai. Desenes de milers de persones es veuen obligades a restar en camps de refugiats i a dependre completament de les ajudes internacionals.

Metges Sense Fronteres (MSF) és una de les poques ONG presents en alguns d’aquests camps. Alois Hug, responsable de premsa de MSF, s’hi trasllada sovint per a comporvar les condicions de vida dels refugiats: “Els refugiats no poden tornar als seus pobles perquè allà ja no hi tenen res. Alguns porten tres o quatre anys vivint allà i això fa que la violència dins els camps augmenti”.

Sobre la situació en els camps, Hug comenta: “Si es visita un dels camps grans es té la sensació que la situació no és tan dolenta: els refugiats tenen cobertes les necessitats bàsiques, però depenen al cent per cent de l’ajuda humanitària”. Hug també revela que hi altres camps, més petits i aïllats als quals les autoritats no els permeten l’entrada: “Sobre aquests camps no tenim informació; no sabem quanta gent hi ha allà ni què està passant”.

El govern de Khartum s’ha encarregat des del principi del conflicte a dificultar al tascda dels periodistes sobre el terreny fins al punt d’impedir i castigar amb la presó la seva presència a Darfur. Actualment la informació que arriba és poca i fragmentada.

^{Una remesa de gra provinent dels Estats Units arriba a Port Sudan. Khartum dificulta els moviments de les ONG a Darfur i complica els tràmits perquè les ajudes arribin al seu destí [IV]}

La comunitat internacional confia que l’enviament d’una força de 26.000 cascs blaus a Darfur, prevista per a finals d’any, servirà per a controlar al situació. Tot així el fet que Khartum hagi posat condicions estrictes a la presència de tropes al país no permet, encara, pensar en al fi del conflicte. Les tropes de la ONU, entre altres restriccions, no podràn incautar armes de cap dels dos bàndols ni acusar ningú de crims de guerra.

De moment les negociacions segueixen sense els dos principals grups rebels i amb un Khartum que segueix sense obrir el país a l’ajuda humanitària i als mitjans de comunicació. Mentrestant la violència dins els camps de refugiats augmenta a la vegada que les possibilitats dels refugiats de reprendre la seva antiga vida disminueix i cada setmana que passa s’afegeix al compte dels que porten anys tancats.

^{[1] FLINT, Julie i DE WAAL, Alex. Darfur, historia breve de una larga guerra. Pàgina 94}

^{[2] FLINT, Julie i DE WAAL, Alex. Pàgina 95}

^{[3] “Sudan bombardea Darfur con aviones con los colores de la ONU”. El País, 19-04-07.}

^{[4] FLINT, Julie i DE WAAL, Alex. Pàgina 94}

^{[5] FLINT, Julie i DE WAAL, Alex. Pàgina 53}

^{[6] FLINT, Julie i DE WAAL, Alex. Pàgina 48}

^{[I] ChrisO. Map of Darfur, Sudan. Dins “Darfur”.Wikipedia [consulta: 09-11-07]}

^{[II] Feinstein International Center. Darfur, 10-07-2007. Flickr [consulta: 09-11-07]}

^{[III] WOO, Sean o SCANDLING, John. Darfur Report page 5 image 1, 27/29-06-2004. Wikimedia Commons. [consulta: 09-11-07]}

^{[IV] ARNDT, Sven-Steffen. Sudan Port Sudan Harbor USAID. 01-03-2006. Wikimedia Commons. [consulta: 09-11-07]}