La nova llei obliga al control més exhaustiu de les exportacions d’armes espanyoles

Des de la fi de la II Guerra Mundial hi ha hagut 30 milions de víctimes en conflictes armats, el 90% dels quals eren civils ^[1]. És difícil, potser impossible, trobar un sol any en les darreres dècades que no hagi estat marcat per un o altre conflicte bèl·lic. La fi de la guerra freda i l’inici de programes de desarmament arreu del món semblava anunciar la fi dels conflictes. Però avui dia aquests es multipliquen, en bona part a causa de la proliferació d’armes lleugeres i munició molt assequible que dóna lloc a conflictes locals i inestabilitat regional. L’estat espanyol juga un rol modest en aquest gran joc. Però Espanya exporta a països on hi ha conflictes, la majoria d’empreses armamentístiques estan finançades amb fons públics i tot i així, la informació de la qual disposa la ciutadania és molt reduida. Després d’anys de protestes populars encapçalades per les principals ONG, s’ha aprovat la Llei pel Control de Material de Defensa, que representa un avanç de cara a la transparència del comerç d’armes.

Espanya ni tansols es troba entre els deu primers exportadors d’armes del món (sí entre els deu segons). La despesa militar d’Espanya prevista per al 2008 és de 18.910,31 milions d’euros i acapara el 5,42%^[2] del pressupost total. El fet és que les dades que cada any apareixen als Pressupostos Generals de l’Estat no són exactes. Així, de cara al 2008, els Pressupostos assignaven al Ministeri de Defensa una partida de 10.091,95 milions d’euros. El cert és que la dada real és molt superior ja que algunes de les partides que corresponen al sector militar estan repartides en diferents ministeris (veure Taula 1)

A més, la inversió militar sovint es veu augmentada en un 15 o un 20% respecte al que es contempla inicialment als Pressupostos ja que l’estat fa ús dels Fons de contingència (partides previstes als Pressupostos per a despeses extraordinàries de cada ministeri) per a desviar fons cap al Ministeri de Defensa sense haver de fer front al debat que podria generar el coneixement de la xifra real si aquesta es presentés al Parlament quan s’elaboren els Pressupostos^[3].

Les mobilitzacions populars impulsades per les ONG en pro d’una major transparència per part de les institucions han fet que cada cop hi hagi més informació sobre el tema. Albert Camarés; responsable del Programa de Desarmament de l’Escola de Cultura de Pau, centre dedicat a l’anàlisi de conflictes i de processos de pau; afirma que el govern ha anat donant més informació de forma progressiva a mida que avançaven les campanyes. “Els informes guvernamentals dels primers anys eren de 5 o 6 pàgines, els dels últims anys son de 40 o 50″, comenta. Però encara ara hi ha moltes dades que no són públiques i, per exemple, s’ignora el volum i el tipus exacte d’armament que es fabrica cada any a l’estat espanyol.

Es coneix, en canvi, la destinació de les armes. Darrerament Espanya ha exportat armes a països com Turquia, Aràbia Saudita, El Marroc, Equador, Colòmbia, Índia, Israel, Veneçuela, Unió dels Emirats Àrabs, Indonèsia, Singapur, Tailàndia, Sri Lanka, Angola, Ghana, Pakistan i Kenya^{[4] i [5]}. Algunes organitzacions compromeses amb la lluita per la pau i el desarmament com Amnistia Internacional, Intermon Oxfam o Greenpeace denuncien que alguns dels països que reben armes espanyoles estan immersos en conflictes o es troben en situacions de pau molt fràgil que la proliferació d’armes pot decantar cap al conflicte.

La Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i Doble Ús (JIMDDU) és l’òrgan gubernamental que dona l’autorització per exportar armes. Les actes de les seves reunions són secretes i les decisions que allà es prenen són conegudes amb posterioritat a la seva execució. Les ONG i els centres d’estudis per a la pau reclamen més transparència en aquest sentit. El sistema actual fa que les decisions de la Junta només siguin qüestionades quan l’exportació és irreversible. A més, el fet que ningú pugui veure les actes de les reunions otorga a la Junta una impunitat que algunes ONG jutgen de poc democràtica. Camarés afegeix: “Aquest secretisme tampoc permet saber quines exportacions s’han denegat i quines no. Saber-ho ajudaria a conèixer quins criteris es fan servir per otorgar llicències.”

El darrer pas per al control de les exportacions s’ha fet aquest gener amb l’aprovació de la Llei pel Control del Comerç Exterior de Material de Defensa i Doble Ús que, si bé ha passat per alt algunes de les qüestions més importants en matèria de comerç d’armes, també és cert que estableix un major control d’aquestes transaccions.

Concretament, el redactat final contempla un aspecte que les ONG reclamaven des de l’inici de les campanyes pel control de l’armament: el control de les armes de doble ús (les de caça i tir esportiu). Fins ara aquestes no estaven regulades i a partir d’ara l’exportació d’aquest tipus d’armament serà controlada igual que la de les armes convencionals. Això posarà fre a algunes transaccions que han originat repetides denúncies per part d’ONG i partits polítics. Camarés posa l’exemple de Ghana, un país de 20 milions d’habitants al qual Espanya ha exportat 500 milions de bales, oficialment destinades a la caça i al tir esportiu. El cert és que aquest alt nombre de bales per persona augmenta les possibilitats de conflicte armat dins el país.

D’altra banda, la Llei obliga al Govern a complir els vuit punts del Codi de Conducta de la UE, que entre altres coses prohibeix exportar a països que estiguin en guerra o que violin els drets humans. Però el Codi no és jurídicament vinculant i la Llei contempla altres aspectes a tenir en compte a l’hora d’exportar. Un dels més qüestionats per les ONG per la seva ambigüitat és el que fa referència als interessos nacionals.

Però aquestes noves informacions posen de manifest les mancances del nostre sistema i la necessitat cada cop més evident de disposar d’una informació cada cop més exhaustiva per a conèixer amb detall què fan el govern i les empreses amb els diners i les armes.

^{[1] FISAS, Vicenç. Armas ligeras: la pesada herencia de la cultura armamentista. UAB, 1999. Pg 5}

^{[2] ORTEGA, Pere. “La inèrcia de la despesa militar a l’estat espanyol” a Centre Delàs, febrer del 2008}

^{[3] TORIBIO, José. “El escándalo del Gasto Militar” a Centre Delàs, octubre del 2007}

^{[4] FISAS, Vicenç. Secretos que matan. Icaria, 1995. Pg 16 i 17}

^{[5] “Las transferencias españolas de armas: análisis de los últimos 10 años” a Comercio de armas en España: una ley con agujeros. Febrer 2007}