“El pressupost en recerca militar és superior al de les 52 universitats públiques de l’estat”

El control de les armes espanyoles és una de les principals reivindicacions que Albert Camarés fa des del Programa de Desarmament de l’Escola de Cultura de Pau, del qual és responsable. Des de la seva creació al 1999 l’Escola estudia i analitza els conflictes i els processos de pau per tal de treballar en la construcció d’una cultura de pau. El departament que Camarés dirigeix ha estat pioner en la lluita en favor d’un major control i transparència en les transaccions d’armament que, des de l’estat espanyol, es fan a altres països del món.

Durant molts anys les ONG han acusat el Govern espanyol de secretisme i de poca transparència a l’hora de donar a conèixer les dades d’exportació i venda d’armament. El Programa de Desarmament de l’Escola de Cultura de Pau, del qual ets responsable, ha estat durant molt de temps al capdavant d’aquesta lluita. Què s’ha aconseguit?

Progressivament i després de les campanyes que s’han anat fent, el Govern ha anat afegint més informació als seus informes sobre exportacions d’armament. Fa 10 anys donava les dades bàsiques: a quin país s’havia exportat, la quantitat d’armes i el preu de la transacció. Els informes dels primers anys tenen una extensió de 5 o 6 pàgines, ara en tenen entre 40 i 50 i es donen dades com el país de destinació de les armes o el tipus d’arma que es ven a partir d’una classificació general en 21 grans partides.

L’objectiu ara és conèixer qui serà el destinatari final de les armes i saber més detalls sobre el tipus i la quantitat d’armament que es ven.

Quin procés segueix una partida d’armes, des que una empresa rep una oferta de compra fins que les armes arriben al destinatari?

Les empreses que fabriquen armament necessiten llicència del Govern per a poder exportar-lo. Aquesta llicència ha de ser emesa per la Junta Interministerial Reguladora del Comercio Exterior de Material de Defensa i Doble Uso (JIMDDU). Aquesta Junta valora l’encàrrec que ha rebut l’empresa i decideix si li dona o no la llicència per a exportar.

Sembla, doncs, que la Junta és el punt clau de les exportacions. Qui la forma i en quins criteris es basa a l’hora de concedir llicències?

En resposta a la primera pregunta, a mi m’agrada destacar que la Junta la formen 10 persones: 5 del Ministeri d’Indústria, 2 del Ministeri d’Interior, 1 de Defensa, 1 d’Economia i 1 d’Exterior. Aquesta composició demostra que hi prevalen molt més els criteris econòmics que els diplomàtics.

Els criteris que fa servir per a concedir llicències no es coneixen, i aquesta és una de les principals reclamacions de les ONG i de l’Escola de Cultura de Pau. La Junta es reuneix de forma secreta i les seves decisions es coneixen amb posterioritat a les exportacions; és a dir, que no hi ha manera de controlar les transaccions.

La nova llei del 2008 pel control del comerç d’armes no ha aconseguit un major control sobre la Junta?

No, aquest era un de les principals punts de la proposta que les ONG van presentar al Govern al 2006, quan van proposar que es fes una llei per tal de regular el comerç d’armes.

Però aquesta llei determina que, per primer cop, les partides d’armes de caça i tir esportiu vagin dins el paquet d’exportacions armamentístiques. Aquesta era també una de les qüestions clau que demanaven les ONG, no és així?

Sí, fins ara l’estat espanyol no considerava les armes de caça i tir esportiu com a material de defensa. Així, per exemple, la Cambra de Comerç detectava cada any es exportacions de munició per caça i tir esportiu per valor de 2 o 3 milions d’euros a Ghana. Actualment, les exportacions de munició a Ghana ascendeixen a 500 milions de bales en un país de només 20 milions d’habitants. Això dona una proporció de 25 bales per persona.

La indústria armamentística espanyola és un factor a tenir en compte tant des del punt de vista polític com econòmic. Quin diries que és el paper d’aquest sector actualment?

La indústria armamentística no és un pilar de l’economia, però el percentatge que representa sobre el PIB (un 1,2%) s’ha de tenir en compte. D’altra banda, encara hi ha una forta pressió per part del sector militar, que creu que el percentatge de Defensa hauria de ser superior i arribar a nivells com l’anglès o el francès sota l’argument que es tracta d’una indústria que permet crear llocs de treball, generar un tipus de bé que potser en un futur es podria necessitar i investigar en tecnologia punta.

Ara bé, a mi m’agrada destacar que la recerca militar guanya per golejada qualsevol altre tipus de recerca en temes de pressupost. El pressupost en recerca militar és superior al de les 52 universitats públiques de l’estat espanyol.

Espanya està entre els 10 o 15 majors productors d’armes del món. No és un lloc a primera fila, però és un aspecte a destacar. En quin estat actual consideres que es troba la indústria militar espanyola?

Actualment no és una indústria capdavantera. El sector es troba que ha d’escollir estratègies de supervivència com les subvencions públiques, la fusió o la venta d’accions a empreses estrangeres.

Així, per exemple, en el sector naval, l’empresa Izar-Navantia rep el 100% dels seus ingressos de subvencions públiques. En el sector aeronàutic, en canvi, s’està buscant la creació d’un consorci europeu per a amortitzar la fabricació d’avions cars com els Eurofighters. En el cas d’armes lleugeres i munició, que és el sector en que Espanya té un paper més destacat, l’empresa Santa Bárbara Sistemas rep el 100% del seu capital d’empreses nord-americanes.

Què hi ha de països als quals s’exporten armes?

Aquesta és una de les grans preocupacions que tenim. Al voltant del 30% o el 40% dels països als quals van armes espanyoles violen els pocs criteris internacionals que tenim per mesurar a quins països es pot exportar i a quins no. L’altre 60% o 70% va a països que en principi no estan en conflicte però que són susceptibles de vendre les armes a tercers estats en conflicte.

Has parlat de criteris internacionals. En què es basa el Govern per determinar a quins països es poden exportar armes?

Es basen en el Codi de Conducta Europea, un conjunt de 8 recomanacions promogudes per la Comissió Europea destinats a marcar el codi d’exportació d’armes dels països de la UE. El problema és que els punts del codi són recomanacions i no són jurídicament vinculants.

D’altra banda la nova llei estableix que hi ha d’haver un compliment del Codi de Conducta de la UE, però utilitza la “defensa dels interessos nacionals” per a justificar qualsevol exportació que no s’ajusti al Codi.

Així, importants clients de les exportacions espanyoles com Colòmbia, Veneçuela, Tailàndia, Malàisia o Israel no compleixen aquests criteris. Inclús considerem que exportar a Estats Units no compleix el Codi perquè està immers en el conflicte bèl·lic d’Iraq.

Així doncs, com a responsable del programa de Desarmament, quines accions creus es podrien dur a terme per millorar la regulació del comerç d’armes?

En primer lloc, el Codi de Conducta és massa abstracte. Concretar alguns punts del Codi ajudaria a establir una mena de ‘llista negra’ de països on no es pot exportar i les raons. D’altra banda, calen molts més aspectes reguladors com que el país de destinació certifiqui certificat d’ús final quin ús farà de les armes. A més, els criteris d’exportació no haurien de ser només econòmics, cal valorar l’impacte que les armes poden arribar a tenir sobre la població. L’ideal seria que el mateix parlament pogués decidir sobre aquestes qüestions.