Des del seu despatx a la Universitat Autònoma, Arcadi Oliveres reflexiona sobre el panorama del comerç d’armes a Espanya i a la resta del món, explica en quin estat es troba la regulació d’aquestes transaccions i imagina què passaria al nostre país si no s’hi fabriquessin armes.

“Si Espanya fabrica avions de guerra, també pot fabricar avions cisterna per apagar focs”

Arcadi Oliveres ens rep al seu despatx de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els llibres i els papers cobreixen totes les parets, les piles arriben fins al sostre; informes i llibres es barregen amb treballs d’estudiants. Arcadi Oliveres és, a més de professor, president de Justícia i Pau, entitat destinada a la promoció de la pau i els drets humans. Des de ben jove el seu interès s’ha dirigit a l’estudi de les armes, dels conflictes bèl·lics i la construcció de la pau. A través del Centre Delàs d’estudis per a la Pau, Justícia i Pau estudia i denuncia tot allò referent a les transaccions armamentístiques a Espanya i a la resta del món.

Quina informació pot tenir la ciutadania i els centres d‘estudis com el Delàs sobre les transaccions armamentístiques a Espanya?

La informació que tenim és parcial i la rebem fragmentada. A part del govern, les memòries de les empreses són una font d’informació molt útil. A vegades, per pur lluïment empresarial, les productores d’armament presumeixen que han estat més competitives o han entrat en algun mercat i això ens permet tenir dades sobre la transacció. Altres vegades ens hem trobat sorpreses veritablement interessants.

Com per exemple?

Fa uns anys des del Centre Delàs varem fer una denuncia al Govern de Felipe González perquè venia armes a Pinochet. Poc després em van convocar en un programa de ràdio on hi havia també un diputat del PSOE des de Madrid que negava que s’estiguessin venent les armes a Pinochet. “Este señor está engañando” deia a la ràdio. El seu argument era que no hi havia cap dada del Govern que demostrés la transacció. El fet era que les havien declarat secretes i no es van publicar.

Però a Londres l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics, edita cada any el Military Balance, una publicació on es detallen les principals transaccions de venda d’armes de l’any. Aquest document el tradueix al castellà el Ministeri de Defensa i el publica sense mirar’s-ho. En el cas de Pinochet, el mateix Govern havia publicat la informació sobre la transacció que negava haver fet.

Quins òrgans de control de les transaccions hi ha a Espanya i què els diferencia dels d’altres països?

D’òrgans que controlin els tenen tots els països. Però la qüestió és de qui depenen aquests òrgans. A Espanya la Junta Interministerial és governamental. Perquè fos com cal hauria d’haver-hi una comissió parlamentària que pogués estudiar i valorar la situació des de fora. En altres països sí que és així.

I a nivell mundial?

Fa uns anys la ONU havia previst crear un registre mundial d’explotació d’armes i com que des del centre Delàs estàvem duent a terme una campanya contra el comerç d’armes, vaig anar a Nova York, a la reunió en que s’havia de parlar això. Vaig quedar completament decebut del resultat. Quan semblava que s’anava a aprovar, l’ambaixador de la ONU va presentar una esmena: va dir que ells acceptaven el registre de venda d’armes sempre que s’hi afegís la paraula voluntari. Evidentment, el projecte va deixar de tenir sentit. El primer any Espanya no va donar cap informació sobre les seves exportacions.

Quina evolució ha seguit el comerç d’armes en els darrers anys?

El comerç d’armes va tenir el seu moment més àlgid a partir de la fi de la Guerra Freda. El primer subministrador era la URSS, el segon Estats Units i des del punt de vista dels compradors es parlava de les quatre “i”: Índia, Iraq, Iran i Israel. Amb la fi de la Guerra Freda, la URSS va deixar de vendre, Iran i Iraq van deixar de comprar. Índia i Israel van disminuir també les seves compres.

La clau d’això està en que en els darrers anys han disminuït les vendes d’armes però han augmentat les vendes de llicències de fabricació. Per exemple, abans la Índia comprava les armes a Rússia, però ara les fabrica gràcies a una llicència que ha venut Rússia. Així que ara els països que abans eren exportadors ara venen llicències de fabricació a bon preu.

Una de les qüestions que més ha tractat el Centre Delàs són les implicacions de les empreses espanyoles en les transaccions armamentístiques. De quina manera estan presents aquestes empreses en la indústria armamentística?

Una empresa té moltes maneres de vincular-se al negoci de les armes. Hi ha els que venen els components: empreses d’òptica, empreses d’electrònica… També hi ha ficats el sector de la banca i, un altre també molt important i que no es té en compte: el de les assegurances.

Sovint es passa per alt que les transaccions s’han d’assegurar i les empreses asseguradores tenen en aquest sector un negoci molt lucratiu.

I els bancs?

Doncs tenen dos tipus de vinculacions. Una és el cas del BBVA, que és accionista directe d’empreses armamentístiques, és a dir, que n’és propietari d’una part. Però aquest no és el cas més freqüent. L’altre és el cas és el del finançament de vendes d’armes. I el que denunciem des de Justícia i Pau és que la banca espanyola no finança únicament vendes d’armes espanyoles sinó italianes, en les ocasions en que els italians no van trobar qui els financés.

La venda d’armes a un país està directament relacionada amb l’agreujament del conflicte. Hi ha alguna ocasió en que Espanya hagi tingut un paper en aquest sentit?

Sí, a vegades s’han intentat amagar aquestes transaccions, però sempre s’acaba descobrint la veritat. Al 94 amb el conflicte de Ruanda, es va descobrir que s’havien venut armes espanyoles al conflicte, quan hi havia un embargament de la ONU a aquest país per tal que no entressin armes. Després d’una investigació periodística es va descobrir que les empreses exportadores espanyoles havien fet un acte de corrupció amb l’ambaixada de Panamà: els empleats van certificar que el destí final de les armes era Panamà, però els vaixells no hi van arribar mai, es desviaven pel Golf de Guinea i un cop a Àfrica eren transportades fins a Ruanda.

Imaginem per un moment que la indústria militar a Espanya desapareix, que es deixen de produir i vendre armes. Alguns economistes i estudiosos vaticinen que hi hauria una crisi en l’economia espanyola. Com creus que la desaparició de les armes?

En res. A Espanya de la població activa aproximadament un 20% treballa a la indústria i d’aquest percentatge, només un 2% és indústria armamentística. L’impacte sobre la societat seria molt petit.

D’altra banda, jo crec en la reconversió de les fàbriques d’armament en fàbriques de productes útils per a la societat. Espanya fabrica avions de guerra, que faci avions cisterna per apagar incendis forestals.

Hi ha algun exemple recent de reconversió d’indústria de guerra en indústria de pau?

Poc després de la caiguda del Mur de Berlín vaig tenir ocasió de visitar l’Alemanya Oriental. Aquesta regió abans de la caiguda del Mur estava farcida de fàbriques d’armament russes. Els governs dels Landers les van reconvertir en fàbriques de productes beneficiosos per la societat. Durant la meva estada allà, vaig poder veure antigues fàbriques de pistoles convertides en fàbriques de cotxets per a criatures, parcs temàtics que havien estat bases militars…

Es parla de noves tecnologies, de llocs de treball, d’augment d’exportacions… Quins beneficis reals té la societat de la venda d’armament?

Cap. I ho dic rotundament perquè he estudiat el cas amb profunditat, jo vaig fer la meva tesi doctoral sobre això. Contràriament al que es pensa, la indústria armamentística no genera massa llocs de treball, ni progrés científic, ni tantes exportacions com es pensa. Que la venda d’armes, èticament no s’ha d’acceptar, en això hi estem tots d’acord. Però si compares els diners que s’inverteixen en la indústria armamentística amb els llocs de treball que es generen, per la mateixa quantitat de diners inverteixes en una fàbrica que faci vies o vagons de tren i pots contractar molta més gent.

Pel que fa a la tecnologia, la investigació militar s’emporta una part molt important de la investigació científica, que no pot anar a parar al món civil. Al final el percentatge de la tecnologia militar que s’acaba transferint al món civil és menor al 10%.

Aleshores perquè es manté la indústria armamentística?

La indústria armamentística s’accepta perquè els que hi ha dins cobren sous magnífics. Com que tenen molt pes, intenten convèncer l’opinió pública que això és beneficiós. Però només ho és per la seva butxaca.