“Si Espanya fabrica avions de guerra, també pot fabricar avions cisterna per apagar focs”

Arcadi Oliveres ens rep al seu despatx de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els llibres i els papers cobreixen totes les parets, les piles arriben fins al sostre; informes i llibres es barregen amb treballs d’estudiants. Arcadi Oliveres és, a més de professor, president de Justícia i Pau, entitat destinada a la promoció de la pau i els drets humans. Des de ben jove el seu interès s’ha dirigit a l’estudi de les armes, dels conflictes bèl·lics i la construcció de la pau. A través del Centre Delàs d’estudis per a la Pau, Justícia i Pau estudia i denuncia tot allò referent a les transaccions armamentístiques a Espanya i a la resta del món.

Quina informació pot tenir la ciutadania i els centres d‘estudis com el Delàs sobre les transaccions armamentístiques a Espanya?

La informació que tenim és parcial i la rebem fragmentada. A part del govern, les memòries de les empreses són una font d’informació molt útil. A vegades, per pur lluïment empresarial, les productores d’armament presumeixen que han estat més competitives o han entrat en algun mercat i això ens permet tenir dades sobre la transacció. Altres vegades ens hem trobat sorpreses veritablement interessants.

Com per exemple?

Fa uns anys des del Centre Delàs varem fer una denuncia al Govern de Felipe González perquè venia armes a Pinochet. Poc després em van convocar en un programa de ràdio on hi havia també un diputat del PSOE des de Madrid que negava que s’estiguessin venent les armes a Pinochet. “Este señor está engañando” deia a la ràdio. El seu argument era que no hi havia cap dada del Govern que demostrés la transacció. El fet era que les havien declarat secretes i no es van publicar.

Però a Londres l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics, edita cada any el Military Balance, una publicació on es detallen les principals transaccions de venda d’armes de l’any. Aquest document el tradueix al castellà el Ministeri de Defensa i el publica sense mirar’s-ho. En el cas de Pinochet, el mateix Govern havia publicat la informació sobre la transacció que negava haver fet.

Quins òrgans de control de les transaccions hi ha a Espanya i què els diferencia dels d’altres països?

D’òrgans que controlin els tenen tots els països. Però la qüestió és de qui depenen aquests òrgans. A Espanya la Junta Interministerial és governamental. Perquè fos com cal hauria d’haver-hi una comissió parlamentària que pogués estudiar i valorar la situació des de fora. En altres països sí que és així.

I a nivell mundial?

Fa uns anys la ONU havia previst crear un registre mundial d’explotació d’armes i com que des del centre Delàs estàvem duent a terme una campanya contra el comerç d’armes, vaig anar a Nova York, a la reunió en que s’havia de parlar això. Vaig quedar completament decebut del resultat. Quan semblava que s’anava a aprovar, l’ambaixador de la ONU va presentar una esmena: va dir que ells acceptaven el registre de venda d’armes sempre que s’hi afegís la paraula voluntari. Evidentment, el projecte va deixar de tenir sentit. El primer any Espanya no va donar cap informació sobre les seves exportacions.

Quina evolució ha seguit el comerç d’armes en els darrers anys?

El comerç d’armes va tenir el seu moment més àlgid a partir de la fi de la Guerra Freda. El primer subministrador era la URSS, el segon Estats Units i des del punt de vista dels compradors es parlava de les quatre “i”: Índia, Iraq, Iran i Israel. Amb la fi de la Guerra Freda, la URSS va deixar de vendre, Iran i Iraq van deixar de comprar. Índia i Israel van disminuir també les seves compres.

La clau d’això està en que en els darrers anys han disminuït les vendes d’armes però han augmentat les vendes de llicències de fabricació. Per exemple, abans la Índia comprava les armes a Rússia, però ara les fabrica gràcies a una llicència que ha venut Rússia. Així que ara els països que abans eren exportadors ara venen llicències de fabricació a bon preu.

Una de les qüestions que més ha tractat el Centre Delàs són les implicacions de les empreses espanyoles en les transaccions armamentístiques. De quina manera estan presents aquestes empreses en la indústria armamentística?

Una empresa té moltes maneres de vincular-se al negoci de les armes. Hi ha els que venen els components: empreses d’òptica, empreses d’electrònica… També hi ha ficats el sector de la banca i, un altre també molt important i que no es té en compte: el de les assegurances.

Sovint es passa per alt que les transaccions s’han d’assegurar i les empreses asseguradores tenen en aquest sector un negoci molt lucratiu.

I els bancs?

Doncs tenen dos tipus de vinculacions. Una és el cas del BBVA, que és accionista directe d’empreses armamentístiques, és a dir, que n’és propietari d’una part. Però aquest no és el cas més freqüent. L’altre és el cas és el del finançament de vendes d’armes. I el que denunciem des de Justícia i Pau és que la banca espanyola no finança únicament vendes d’armes espanyoles sinó italianes, en les ocasions en que els italians no van trobar qui els financés.

La venda d’armes a un país està directament relacionada amb l’agreujament del conflicte. Hi ha alguna ocasió en que Espanya hagi tingut un paper en aquest sentit?

Sí, a vegades s’han intentat amagar aquestes transaccions, però sempre s’acaba descobrint la veritat. Al 94 amb el conflicte de Ruanda, es va descobrir que s’havien venut armes espanyoles al conflicte, quan hi havia un embargament de la ONU a aquest país per tal que no entressin armes. Després d’una investigació periodística es va descobrir que les empreses exportadores espanyoles havien fet un acte de corrupció amb l’ambaixada de Panamà: els empleats van certificar que el destí final de les armes era Panamà, però els vaixells no hi van arribar mai, es desviaven pel Golf de Guinea i un cop a Àfrica eren transportades fins a Ruanda.

Imaginem per un moment que la indústria militar a Espanya desapareix, que es deixen de produir i vendre armes. Alguns economistes i estudiosos vaticinen que hi hauria una crisi en l’economia espanyola. Com creus que la desaparició de les armes?

En res. A Espanya de la població activa aproximadament un 20% treballa a la indústria i d’aquest percentatge, només un 2% és indústria armamentística. L’impacte sobre la societat seria molt petit.

D’altra banda, jo crec en la reconversió de les fàbriques d’armament en fàbriques de productes útils per a la societat. Espanya fabrica avions de guerra, que faci avions cisterna per apagar incendis forestals.

Hi ha algun exemple recent de reconversió d’indústria de guerra en indústria de pau?

Poc després de la caiguda del Mur de Berlín vaig tenir ocasió de visitar l’Alemanya Oriental. Aquesta regió abans de la caiguda del Mur estava farcida de fàbriques d’armament russes. Els governs dels Landers les van reconvertir en fàbriques de productes beneficiosos per la societat. Durant la meva estada allà, vaig poder veure antigues fàbriques de pistoles convertides en fàbriques de cotxets per a criatures, parcs temàtics que havien estat bases militars…

Es parla de noves tecnologies, de llocs de treball, d’augment d’exportacions… Quins beneficis reals té la societat de la venda d’armament?

Cap. I ho dic rotundament perquè he estudiat el cas amb profunditat, jo vaig fer la meva tesi doctoral sobre això. Contràriament al que es pensa, la indústria armamentística no genera massa llocs de treball, ni progrés científic, ni tantes exportacions com es pensa. Que la venda d’armes, èticament no s’ha d’acceptar, en això hi estem tots d’acord. Però si compares els diners que s’inverteixen en la indústria armamentística amb els llocs de treball que es generen, per la mateixa quantitat de diners inverteixes en una fàbrica que faci vies o vagons de tren i pots contractar molta més gent.

Pel que fa a la tecnologia, la investigació militar s’emporta una part molt important de la investigació científica, que no pot anar a parar al món civil. Al final el percentatge de la tecnologia militar que s’acaba transferint al món civil és menor al 10%.

Aleshores perquè es manté la indústria armamentística?

La indústria armamentística s’accepta perquè els que hi ha dins cobren sous magnífics. Com que tenen molt pes, intenten convèncer l’opinió pública que això és beneficiós. Però només ho és per la seva butxaca.

«El Consell de Drets Humans, basant-se en la Carta de les Nacions Unides i en la Declaració Universal dels Drets Humans, declara que els actes de violència comesos per Israel a Palestina són actes de genocidi i que ha aplicat polítiques d’apartheid contra el poble palestí».

Esmenes?

Els ‘chairs’ o moderadors Isik Oguzertem i Princy Elamthuruthil aixequen el cap. S’alça Anita Ghodes, representant de Gran Bretanya, en contra de la resolució. Comença la discussió.

Fa gairebé dos dies que els representants discuteixen la proposta de resolució que una coalició d’estats liderats per Cuba, Aràbia Saudita, Malàisia i Azerbaijan van portar al Consell de Drets Humans.

La idea? Aconseguir que aquest òrgan de la ONU declari genocidi i apartheid els actes d’Israel sobre el poble palestí. Al principi semblava que aquesta resolució progressaria: la manca de representants dels Estats Units i d’Israel feia més fàcil la victòria de la primera coalició. Però poc després una nova coalició de països liderats Gran Bretanya, Itàlia i França va fer perillar la resolució que al principi semblava tan clara.

Abunden les camises i les corbates, l’anglès és l’idioma per excel•lència. Es parla amb fluïdesa però esquitxat d’accents: italià, turc o castellà.

Si els representants tinguessin 20 anys més i fóssim a l’altre costat de l’Atlàntic, aquest seria ben bé el Consell de Drets Humans. Però no. Resulta que som al Palau de Congressos de Barcelona, on s’està celebrant el C’MUN. És a dir, el Catalonia Model of United Nations.

Un Model de Nacions Unides, o MUN, és exactament això: una reproducció fidedigna de la ONU, amb els òrgans (el Consell de Seguretat, el Consell de Drets Humans, el de Desarmament, l’Aliança de Civilitzacions…) i el funcionament tradicionals amb la sola diferència que els representants dels països són estudiants universitaris. La majoria estudien ciències polítiques, diplomàcia o relacions internacionals i durant uns dies canvien les esportives per sabates i juguen molt seriosament a ser diplomàtics.

«Normalment al C’MUN no som tan realistes ni tan acurats com a la realitat, però també es pot mirar des del punt de vista que som més valents i més agosarats que la ONU de debò» afirma Raül Jiménez, responsable de Comunicació i Joventut de l’Associació per les Nacions Unides (ANUE).

Per la seva banda, Isik Oguzertem, el chair del Consell de Drets Humans, anima també als representants a «aprofitar la oportunitat, passar’s-ho bé i, sobretot, fer i dir coses diferents».

«És una manera de conèixer gent, aprendre, fer contactes i adquirir experiència en l’àmbit de les relacions internacionals», explica Pol Fontanet, professor de Relacions Internacionals a la UAB i, juntament amb Raül Jiménez, la persona que ara fa cinc anys, va convertir el C’MUN en una realitat. Fontanet afirma que participar en un Model és útil per aprendre com funciona la ONU i entendre com són les relacions entre països quan es tenen en compte els interessos de cadascú.

Tot i així, hi ha diferències entre la ONU de veritat i aquesta, més jove i més petita. I és que l’idealisme que de seguida es palpa als Models és difícil de trobar a la ONU, «potser perquè allà es prima més el realisme pur i dur: a vegades val més ser pragmàtic que no pas no tenir una resolució», reflexiona Jiménez.

La ONU, la organització internacional més gran del món. Un punt de trobada entre estats de gairebé tot el món que té com a missió arribar a acords en qüestions com la pau, el desenvolupament, els drets humans o a la seguretat internacional.

A l’altra banda hi ha resolucions que no es prenen per falta d’acord, o que es prenen i mai s’arriben a complir. Guerres, fam, epidèmies. Desastres naturals, morts i massacres que es podrien haver evitat amb una intervenció més ràpida de la ONU.

Conscient de tot això l’any 2000 la ONU va plantejar els Objectius del Desenvolupament del Mil•lenni, que havien de complir-se al 2015, amb la intenció de millorar algunes de les qüestions que havien fallat en els darrers anys. Però després d’ua revisió al 2005, va quedar clar que els objectius inicials -entre els quals hi havia eradicar la pobresa extrema i la fam o aconseguir l’ensenyament primari universal- no es complirien abans del 2015.

Poc després es va plantejar una reforma de la ONU que incloïa també una polèmica reforma del Consell de Seguretat. Aquesta proposta va anar prenent forma fins que va arribar al mateix Consell. «Era el moment en que havien de passar de les paraules maques i els discursos a l’acció i va ser un fracàs -es lamenta Raül Jiménez- dubto que ni tansols es discutís seriosament la possibilitat d’un canvi: en els nivells on es prenen les decisions l’statu quo queda igual».

«És una vergonya que la comunitat internacional no tingui el coratge per prendre una posició clara en contra dels països més poderosos» clamava Philip dos Santos, representant de Cuba al Consell de Drets Humans. «Ja és hora que els països deixin de tenir dobles postures sobre els Drets Humans: hem de trobar solucions» comenten altres. Les crítiques que es llancen des del C’MUN són una crida als representants a canviar la manera de fer habitual a la ONU alhora que una crítica a la forma e funcionar de la organització.

Si bé sovint es titlla les altes esferes de Nacions Unides d’ineficàcia i de poca voluntat de canvi, als nivells més inferiors s’ha dut a terme una tasca essencial, sobretot des del punt de vista de l’ajuda al desenvolupament i el manteniment de la pau en països subdesenvolupats. Així, des de la seva fundació, la ONU ha contribuït en la negociació de més de 170 acords de pau que han posat fi a conflictes regionals i actualment té missions de pau en 16 regions diferents. La Comissió de Consolidació de la Pau, per exemple, té com a objectiu quedar-se als llocs on s’acaba de resoldre un conflicte per garantir que aquest no torni a ressorgir. Aquest tipus de comissions han estat la clau de la pacificació en conflictes com el de Kosovo.

Però fins i tot amb les dades més positives sobre la taula, no es pot perdre de vista que moltes de les missions de la ONU han fracassat o fins hi tot han contribuït a empitjorar els conflictes, només cal veure l’exemple de la intervenció dels Estats Units a Somàlia al 1993. D’altra banda, sempre es diu que la ONU fa el que els seus estats li deixen fer. I en aquest sentit: «quan la ONU fracassa no es té en compte perquè fracassa sinó només que fracassa», critica Pol Fontanet. Aquest fet fa que moltes vegades la imatge pública de la ONU es vegi perjudicada per qüestions com la manca d’acord entre estats, la falta de finançament per a tirar endavant les resolucions o l’ús de la posició preeminent d’uns -els que tenen poder de veto al Consell de Seguretat- sobre altres.

Si a això se li afegeix el fet que molt poques resolucions de la ONU transcendeixen als mitjans de comunicació o arriben al públic. És per aquest motiu que massa sovint els esforços i els triomfs que la ONU aconsegueix arreu del món queden fora del coneixement públic. L’exemple més clar es troba en la profusió d’expressions com “diplomàcia discreta” o “sense cridar l’atenció” en els mateixos informes i comunicats de la organització.

La pregunta és obvia: Perquè la ONU, la organització internacional més gran del món, no té un gabinet de comunicació eficaç que projecti les seves resolucions als mitjans de tot el món?

La resposta no sembla tan senzilla. A nivell intern la ONU és, en paraules de Pol Fontanet, un «fòrum de debat» entorn a qüestions conflictives que sovint els estats implicats conceben com a lloc neutral. Les discussions en el marc de la ONU «no tenen tanta visibilitat i no estan tan subjectes a la opinió pública, cosa que els permet actuar d’una manera una mica diferent de com normalment farien» comenta Fontanet.

Tot i els avantatges d’aquest aïllament a l’hora de resoldre qüestions conflictives, l’escletxa entre la ONU i les societats dels diferents països que hi són representats. Aquest fet no només va lligat a l’impacte real que finalment tenen les resolucions sobre el terreny, sinó també a la cultura de Nacions Unides que hi ha a cada país. «Nacions Unides no es veu tant com una possibilitat per canviar el món, des d’aquí es dona més suport als moviments socials», afirma Fontanet. Així, a Espanya, el desconeixement que hi ha de Nacions Unides és profund i es percep més com una qüestió més d’estat que de societat.

Per la seva banda, Raül Jiménez considera molt greu el fet que Nacions Unides no sigui capaç de comunicar a la resta del món les seves resolucions quan «constantment estem veient als diaris organitzacions com Amnistia Internacional o Metges Sense Fronteres, que fan coses tant importants com la ONU». D’altra banda reflexiona que «els mateixos estats no volen tenir Nacions Unides sempre en portada» justament perquè dins el clima més relaxat i més propici al diàleg, surten a debat qüestions que afecten a tots els estats i no sempre de forma positiva.

Per a Pol Fontanet hi ha una manera fàcil de veure el pes que té Nacions Unides a cada país, i és veure la mida de la seva ANU. A l’ANUE de Barcelona hi treballen una desena de persones. «Als Estats Units hi ha una ANU a cada ciutat i pràcticament cada universitat té el seu propi Model», explica. D’aquesta manera qüestiona el tòpic que no hi ha interès entre els ciutadans -sobretot entre els més joves- per les qüestions d’alta política internacional. Raül Jiménez és particularment escèptic amb aquesta creença popular: «la demanda existeix, i la prova és que el C’MUN ha crescut de forma gairebé exponencial al llarg d’aquests tres anys», argumenta. I ho ha fet tant en mida com en qualitat: «cada any els representants venen més preparats i es nota que el C’MUN ha creat una cultura de model en aquests tres anys» explica el chair Isik Oguzertem, estudiant de la Universitat d’Ankara i una de les persones d’Europa amb més experiència amb aquestes qüestions.

12 vots a 10, s’aprova la resolució: Israel ha comès actes de genocidi i apartheid a Palestina. La funció s’acaba i el Rei d’Arabia Saudita torna a ser Tom Wanker, estudiant a Hamburg i la chair, solemne i una mica nerviosa (és el seu primer cop) Princy Elamthuruthil torna a ser aquesta noia riallera d’origen indi que està a punt d’acabar la carrera a la Universitat de Leeds, Anglaterra.

Els qui fa només una estona discutien aferrissadament per imposar els seus punts de vista ara es fan fotografies, intercanvien direccions de correu electrònic o simplement noms i cognoms (eines com el Facebook fan cada cop més fàcil aquesta feina).

L’alegria es barreja amb la nostàlgia. Nostàlgia d’unes persones i d’una experiència que encara són aquí però que tothom nota que comencen a acabar-se. Els queda la il•lusió d’haver gaudit, d’haver conegut i d’haver après.

Ara, en aquest Palau de Congressos de Barcelona, havent vist com durant tres dies quatre centenars de joves s’asseuen, dialoguen i arriben a acords, una cosa sembla irrefutable: el jovent s’interessa per la tradicionalment soporífera ONU. Vol aprendre com funciona el món per canviar-lo i només cal que algú li posi a l’abast les eines necessàries per a fer-ho. Si són capaços de fer això amb només sis sales de reunions i unes desenes de fulls de papers, què no faran quan tinguin el món sencer?

En aquest clima d’eufòria, la realitat és una gerra d’aigua freda. Raül Jiménez, molt escèptic en aquest sentit, ho resumeix en una sola frase:

«Els països que, com Israel, abusen d’altres i cometen violacions dels drets humans es veuran molt tranquils mentre hi hagi països en l’àmbit del Consell de Seguretat que no vulguin fer ni acceptar cap mena de crítica, tal com intentem fer al Model».

El control de les armes espanyoles és una de les principals reivindicacions que Albert Camarés fa des del Programa de Desarmament de l’Escola de Cultura de Pau, del qual és responsable. Des de la seva creació al 1999 l’Escola estudia i analitza els conflictes i els processos de pau per tal de treballar en la construcció d’una cultura de pau. El departament que Camarés dirigeix ha estat pioner en la lluita en favor d’un major control i transparència en les transaccions d’armament que, des de l’estat espanyol, es fan a altres països del món.

Durant molts anys les ONG han acusat el Govern espanyol de secretisme i de poca transparència a l’hora de donar a conèixer les dades d’exportació i venda d’armament. El Programa de Desarmament de l’Escola de Cultura de Pau, del qual ets responsable, ha estat durant molt de temps al capdavant d’aquesta lluita. Què s’ha aconseguit?

Progressivament i després de les campanyes que s’han anat fent, el Govern ha anat afegint més informació als seus informes sobre exportacions d’armament. Fa 10 anys donava les dades bàsiques: a quin país s’havia exportat, la quantitat d’armes i el preu de la transacció. Els informes dels primers anys tenen una extensió de 5 o 6 pàgines, ara en tenen entre 40 i 50 i es donen dades com el país de destinació de les armes o el tipus d’arma que es ven a partir d’una classificació general en 21 grans partides.

L’objectiu ara és conèixer qui serà el destinatari final de les armes i saber més detalls sobre el tipus i la quantitat d’armament que es ven.

Quin procés segueix una partida d’armes, des que una empresa rep una oferta de compra fins que les armes arriben al destinatari?

Les empreses que fabriquen armament necessiten llicència del Govern per a poder exportar-lo. Aquesta llicència ha de ser emesa per la Junta Interministerial Reguladora del Comercio Exterior de Material de Defensa i Doble Uso (JIMDDU). Aquesta Junta valora l’encàrrec que ha rebut l’empresa i decideix si li dona o no la llicència per a exportar.

Sembla, doncs, que la Junta és el punt clau de les exportacions. Qui la forma i en quins criteris es basa a l’hora de concedir llicències?

En resposta a la primera pregunta, a mi m’agrada destacar que la Junta la formen 10 persones: 5 del Ministeri d’Indústria, 2 del Ministeri d’Interior, 1 de Defensa, 1 d’Economia i 1 d’Exterior. Aquesta composició demostra que hi prevalen molt més els criteris econòmics que els diplomàtics.

Els criteris que fa servir per a concedir llicències no es coneixen, i aquesta és una de les principals reclamacions de les ONG i de l’Escola de Cultura de Pau. La Junta es reuneix de forma secreta i les seves decisions es coneixen amb posterioritat a les exportacions; és a dir, que no hi ha manera de controlar les transaccions.

La nova llei del 2008 pel control del comerç d’armes no ha aconseguit un major control sobre la Junta?

No, aquest era un de les principals punts de la proposta que les ONG van presentar al Govern al 2006, quan van proposar que es fes una llei per tal de regular el comerç d’armes.

Però aquesta llei determina que, per primer cop, les partides d’armes de caça i tir esportiu vagin dins el paquet d’exportacions armamentístiques. Aquesta era també una de les qüestions clau que demanaven les ONG, no és així?

Sí, fins ara l’estat espanyol no considerava les armes de caça i tir esportiu com a material de defensa. Així, per exemple, la Cambra de Comerç detectava cada any es exportacions de munició per caça i tir esportiu per valor de 2 o 3 milions d’euros a Ghana. Actualment, les exportacions de munició a Ghana ascendeixen a 500 milions de bales en un país de només 20 milions d’habitants. Això dona una proporció de 25 bales per persona.

La indústria armamentística espanyola és un factor a tenir en compte tant des del punt de vista polític com econòmic. Quin diries que és el paper d’aquest sector actualment?

La indústria armamentística no és un pilar de l’economia, però el percentatge que representa sobre el PIB (un 1,2%) s’ha de tenir en compte. D’altra banda, encara hi ha una forta pressió per part del sector militar, que creu que el percentatge de Defensa hauria de ser superior i arribar a nivells com l’anglès o el francès sota l’argument que es tracta d’una indústria que permet crear llocs de treball, generar un tipus de bé que potser en un futur es podria necessitar i investigar en tecnologia punta.

Ara bé, a mi m’agrada destacar que la recerca militar guanya per golejada qualsevol altre tipus de recerca en temes de pressupost. El pressupost en recerca militar és superior al de les 52 universitats públiques de l’estat espanyol.

Espanya està entre els 10 o 15 majors productors d’armes del món. No és un lloc a primera fila, però és un aspecte a destacar. En quin estat actual consideres que es troba la indústria militar espanyola?

Actualment no és una indústria capdavantera. El sector es troba que ha d’escollir estratègies de supervivència com les subvencions públiques, la fusió o la venta d’accions a empreses estrangeres.

Així, per exemple, en el sector naval, l’empresa Izar-Navantia rep el 100% dels seus ingressos de subvencions públiques. En el sector aeronàutic, en canvi, s’està buscant la creació d’un consorci europeu per a amortitzar la fabricació d’avions cars com els Eurofighters. En el cas d’armes lleugeres i munició, que és el sector en que Espanya té un paper més destacat, l’empresa Santa Bárbara Sistemas rep el 100% del seu capital d’empreses nord-americanes.

Què hi ha de països als quals s’exporten armes?

Aquesta és una de les grans preocupacions que tenim. Al voltant del 30% o el 40% dels països als quals van armes espanyoles violen els pocs criteris internacionals que tenim per mesurar a quins països es pot exportar i a quins no. L’altre 60% o 70% va a països que en principi no estan en conflicte però que són susceptibles de vendre les armes a tercers estats en conflicte.

Has parlat de criteris internacionals. En què es basa el Govern per determinar a quins països es poden exportar armes?

Es basen en el Codi de Conducta Europea, un conjunt de 8 recomanacions promogudes per la Comissió Europea destinats a marcar el codi d’exportació d’armes dels països de la UE. El problema és que els punts del codi són recomanacions i no són jurídicament vinculants.

D’altra banda la nova llei estableix que hi ha d’haver un compliment del Codi de Conducta de la UE, però utilitza la “defensa dels interessos nacionals” per a justificar qualsevol exportació que no s’ajusti al Codi.

Així, importants clients de les exportacions espanyoles com Colòmbia, Veneçuela, Tailàndia, Malàisia o Israel no compleixen aquests criteris. Inclús considerem que exportar a Estats Units no compleix el Codi perquè està immers en el conflicte bèl·lic d’Iraq.

Així doncs, com a responsable del programa de Desarmament, quines accions creus es podrien dur a terme per millorar la regulació del comerç d’armes?

En primer lloc, el Codi de Conducta és massa abstracte. Concretar alguns punts del Codi ajudaria a establir una mena de ‘llista negra’ de països on no es pot exportar i les raons. D’altra banda, calen molts més aspectes reguladors com que el país de destinació certifiqui certificat d’ús final quin ús farà de les armes. A més, els criteris d’exportació no haurien de ser només econòmics, cal valorar l’impacte que les armes poden arribar a tenir sobre la població. L’ideal seria que el mateix parlament pogués decidir sobre aquestes qüestions.

El balanç de xifres que ha donat a conèixer la OCDE sobre les ajudes destinades als països més pobres és més que decebedora. La Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics ha reconegut a Tokio que els fons destinats als països més desfavorits han caigut més d’un 8% durant l’any 2007. Amb tot, la UE, Estats Units, Rússia i Japó difícilment cumpliran la promesa de duplicar les ajudes a l’Àfrica o d’augmentar els fons amb els 31.800 milions d’euros acordats per al 2010.

Tot sembla indicar que la relativa recessió econòmica que viuen molts països industrialitzats a l’actualitat ha marcat un creixement que «està per sota del necessari per a cumplir els objectius fixats per al 2010». No es pot oblidar la greu crisi financera i immobiliària que viu Estats Units i la conínua pujada dels tipus d’interès a la UE. Això ha provocat que molts països donants canviéssin les ajudes per la cancelació dels deutes a països com Nigèria i Irak. Tot i Aixa, el secretari general de la OCDE, Angel Gurría, va instar directament als països més rics del món «a cumplir les seves promeses d’assistència al desenvolupament». Segons l’informe, la UE és el primer donant a nivell mundial, però això no ha tranquilitzat la Comissió Europea, que considera que el descens de les ajudes «posa en perill els objectius del mileni de reduir la pobresa extrema a la meitat».

És cert que aquest risc imminent amenaza l’atenció humanitària al tercer món i els seus efectes no s’han fet esperar. La ONU ja havia exhortat als països desenvolupats, en una «petició extraordinària urgent», a donar 500 milions de dòlars (324 milions d’euros) en un termini de Quatre setmanes. L’objectiu era solventar les llacunes econòmiques del Programa Mundial d’Aliments de Nacions Unides (PAM), xifrades en 700 milions de dòlas, per no aturar el subministrament d’ajuda alimentària a 73 milions de pobres al món. El blat, el blat de moro i l’arròs, aliments de primera necessitat, valen cada cop és per a les economies empobrides de milions de persones. Des de principis d’any, el preu de l’arròs ha augmentat un 42%, l’increment més gran des de fa 14 anys segons la FAO.

Aquest increment de preus als països subdesenvolupats ha afectat sobretot a l’agricultura, un sector clau per al desenvolupament humanitari que amb prou feines rep un 3% de l’ajuda oficial que arriba als països pobres. Lennart Bage, president del Fons Internacional de Desenvolupament per a l’Agricultura de Nacions Unides (FIDA), pensa que la capacitat econòmica dels agricultors és «l’arrel» de la pobresa. Les reformes estructurals de molts països en vies de desenvolupament reforçarien de manera considerable el desenvolupament humanitari de les seves poblacions.

Bage proposa «augmentar la presència social i política dels camperols dels països pobres [...] perquè tinguin més capacitat de negociació als mercats internacionals i es beneficiin de l’alt preu dels aliments». Per altra banda, no podem oblidar la tradició de governs corruptes que han bloquejat l’arribada de les ajudes a les persones més necessitades. Mobutu Sese Seko, antic dictador del Congo, tenia una fortuna a Suïssa d’aproximadament sis mil milions d’euros (més gran que el deute del seu país).

De moment, només toca esperar una reacció positiva de les economies desenvolupades mentre les ajudes tercermundistes es vagin esgotant paulatinament. És convenient apostar realment per un desenvolupament humanitari dels països més pobres i deixar d’utilitzar les donacions com a arma per afrontar els desafiaments globals com la immigració i el canvi climàtic. Si no és així, milers de persones seguiran demanant socors a les portes del nostre continent.

El CCCB posa de Darfur sobre la taula

Què està passant realment a Darfur?

Com s’està analitzant des d’occident el que passa a Darfur?

Quina és la visió que occident està transmetent al món i perquè aquesta visió ens porta a prendre una determinada posició?

Com ha canviat el conflicte des que va començar al 2003?

Com estan informant els mitjans sobre el conflicte?

És Darfur el primer conflicto producte del canvi climàtic?

És un genocidi el que està passant a Sudan?

Si ho és, perquè la paraula genocidi apareix en un moment determinat?

Perquè Darfur ha suscitat una mobilització tan important als Estats Units si el nombre de víctimes avui és més baix que mai i clarament inferior al que la ONU considera un nivell d’emergència?

Perquè les ONG, que asistiesen als 2′5 milions de refugiats són, ara que la intensitat del conflicte ha baixat, víctimes de la violencia?

Aquestes són només algunes de les qüestions que els dies 14, 15 i 16 de març es van llançar sobre la taula de debat al Centre de cultura Contemporània de Barcelona.

Darfur, conflicte i interessos és el títol sota el qual el CCCB va voler acostar al públic la situació actual a Darfur. Ho va fer mitjançant les opinions de quatre experts en la història, l’antropologia, la política i la situació al Sudan. El debat parteix d’una reflexió inicial que Rafael Vilasanjuan, subdirector del CCCB, resumia així:

«El Sudan no ha desaparegut dels mitjans des de l’any 2003, però el que apareix als mitjans no és el que passa ni allò que de debò està passant: la violència a l’any 2008 ja no és la que hi havia al 2003: el fet que portem al Sudan al CCCB com un element de reflexió és, lògicament, amb la pretensió de poder aportar a aquest debat públic uns elements que moltes vegades ens passen per sobre»

Elements com els interesaos polítics d’occident en el conflicte, la fiabilitat de les dades que ens arriben des dels mitjans, l’interès en que Darfur s’anomeni ‘genocidi‘; la situació real de les víctimes del conflicte: les que estan en camps de refugiats i les que estan immerses en el conflicte; Khartum com a microcosmos de tots els conflictes del Sudan; Sudan com a microcosmos de l’Àfrica.

Munzoul Assal, Mansour Khalid, Jean-Hervé Bradol y Mahmoud Mamdani van ser els Quatre convidats a respondre aquestes preguntes. A més, la projecció dels films Darfur now de Ted Braun i All about Darfur de Taghred Elsanhouri va completar aquesta visió del panorama actual a Darfur.

A continuació oferim algunes de les principals idees que es van llançar els dies 14, 15 i 16 de març des de la taula de debat del CCCB.

Munzoul Assal: ‘La ruralización de Jartum’

Mansour Khalid: la ‘mala política’ en Darfur

Darfur: el genocidio al debate

Darfur: un tupido velo sobre Iraq

Aquest fenòmen, que es va originar amb el conflicte del sud del Sudan al 1989 s’ha repetit en el cas de Darfur, zona eminentment rural però on es calcula que avui el 60% de la població viu en zones urbanes.

«La forta immigració a Khartum ha creat una situació única a la capital», explica el ponent Munzoul Assal. Avui conviuen a Khartum comunitats que han viscut tots els conflictes des de tots els punts de vista. «Khartum és un microcosmos en el qual es reflecteixen les diferents crisis que ha viscut el país», resum Assal.

Alhora, aquesta mescla es converteix en un cóctel perillós, ja que hi ha el risc que els conflictes es reprodueixin, en menor mesura però igual de violents, a la capital. L’alta concentració de persones en molt poc espai i el fet que molts dels immigrants siguin refugiats, accentua la diferència entre rics i pobres. «A Khartum, els barris més rics conviuen amb barraques i tota mena d’habitacles precaris, alhora que augmenta el nombre de cases ocupades» relata Munzoul Assal.

La desaparició de la classe mitja, producte de la crisi política que viu el país, fa que la distància entre les classes socials sigui encara més evident. Assal va declarar que la situació actual a Khartum és preocupant, ja que l’estructura actual de la població no permet als nouvinguts integrarse al teixit social de la ciutat.

A més, el fet que qualsevol tipus d’associació (sindicats, partits polítics, associacions culturals…) estigui prohibida pel govern, empeny els sudanesos a aferrar-se a la tribu, l’única estructura que no ha estat prohibida. Per això, quan arriben, reprodueixen les seves antigues formes de comportament i les seves activitats de sempre: tradicions, costums tribals i normes d’ètnia. D’aquesta manera traslladen a la ciutat les condicions de vida del seu país d’origen. En aquest sentit, Assal parla d’una ‘ruralització de les ciutats’, que està donant lloc a «patrons de frustració ja detectats en altres llocs del Sudan».

Munzoul Assal és professor adjunt d’Antropologia a la Universitat de Khartum i especialista en migracions forçoses. Assal va ser l’encarregat d’obrir el cicle de conferències i situar el conflicte de Darfur en un context territorial.

De moment, diverses organitzacions, entre elles la Federació d’Associacions Marroquines i la Unió d’Associacions Turques, han sortit al carrer per protestar contra un film que consideren incitador a la xenofòbia i al racisme. Qualsevol internauta pot deduir del vídeo que la religió islàmica és com un cercle de cercles, a l’epicentre del qual només hi ha violència. La pel·lícula projecta imatges de diversos atemptats a diferents països execucions d’hostatges, mutilacions genitals i guies religiosos cridant a la destrucció dels infidels. Tot intercalat amb al·lusions a versicles del Cora. Com era d’esperar, a països com Iran, Egipte, Afganistan i Pakistan, els musulmans han alçat la seva veu en conèixer la notícia.

No obstant, la preocupació generalitzada per les tensions entre el món musulmà i Occident ha fet que tant europeus com musulmans hagin reaccionat amb moderació davant aquesta nova polèmica. La consciència col·lectiva sembla estar cada cop més decidida a la lluita conta la intolerància i els extremismes que estan portant al món al caos de la divisió i la guerra. La ONU s’ha pronunciat condemnant el curtmetratge i ha al·legat que en aquest cas “l’assumpte en joc no és la llibertat d’expressió”. La primera institució a nivell mundial, va demanar calma als “comprensiblement obesos” en aquests termes “Hem d’adonar-nos que el veritable conflicte no es troba entre els musulmans i les societats occidentals, [...], sinó entre grups minoritaris de diferents bàndols que tenen interès en causar hostilitat i conflicte”.

Per la seva part, el president del Parlament Europeu, Hans-Gert Pottering, va mostrar el seu recolzament al Govern holandès i va rebutjar que d’islam sigui una religió violenta. Religiosos de diferents confessions s’han desmarcat del polèmic vídeo. La Federació de Periodistes Àrabs, a Egipto, s’ha compromès i ha instat a no fer propaganda de la lluita contra els autors del vídeo.

Aquesta calma relativa de l’esfera internacional davant la difusió del vídeo sembla haver-se traslladat a la societat holandesa. El propi executiu neerlandès va lloar la comunitat musulmana nacional per distanciar-se amb civisme de les reaccions fonamentalistes. No obstant, la dreta holandesa ha qüestionat la convivència de la diversitat cultural amb propostes com la creació d’hospitals només per a immigrants. I és que la por al terrorisme islàmic i el creixent malestar a la societat holandesa semblen indicar un fracàs d’integració de la minoria musulmana, xifrada en un milió de persones dels 16 que habiten als Països Baixos. Wilders, polític del Partit de la Llibertat i autor del film ha passat a ser el segon parlamentari més custodiat d’Holanda després de l’assassinat del realitzador Theo van Gogh al 2004, autor del curtmetratge Submission, centrat en la violència contra les dones a les societats islàmiques. Wilders va exigir llavors al Parlament holandès mesures administratives: una política per a detenir terroristes sospitosos sense necessitat de judici.

El multiculturalisme a Holanda, model a seguir a Europa, sembla estar iniciant el camí cap a un final absorbit per la confrontació ideològica d’unes minories extremistes. La destrucció d’aqueta forma pacífica d’interculturalitat ha ofert ja prous arguments per als que pensen que els conflictes de les properes dècades tindran com a motius els referents culturals. Preservar aquest model de convivència humana serà la garantia per a evitar el caos de la divisió i la guerra en la societat contemporània.

Veure Fitna Part 1 i Part 2

Vuit dies després de les eleccions encara no hi ha dades oficials de qui és el guanyador de les eleccions presidencials a Zimbabue

Una setmana després de les eleccions generals a Zimbabue la Junta Electoral dona a conèixer els resultats a comptagotes. Oficialment, el Movement for Democratic Change (MDC) és el guanyador de les eleccions parlamentàries, alhora que totes les estimacions independents donen la victòria de les presidencials a Morgan Tsvangirai, líder del MDC. La manca d’informació oficial en aquest camp és encara més greu en un estat on el paper important el juga el cap de l’estat, no les cambres.

El clima d’incertesa deriva en una situació encara més delicada, atès a la terrible crisi que pateix el país i al fet que el seu líder fins ara, Robert Mugabe, hagi estat durant 20 anys el principal responsable de la situació de Zimbabue. Amb una hiperinflació del 100.000%, una taxa d’atur del 80%, deutes multimilionaris amb l’FMI, els serveis sanitaris i l’educació completament col·lapsats i una classe governant que, fins ara, ha esclafat sense pietat tota mena d’oposició, la situació d’aquest estat és una de les més greus del món.

Robert Mugabe (esquerra) i Morgan Tsvangirai (dreta), candidats a la presidència de Zimbabue [1] i [2]

Després de quatre dies de rumors que giraven entorn la possible fugida de Mugabe del país, l’amenaça de cop d’estat per part d’uns o altres i qui sap quants temes més, la Junta Electoral va fer públics els resultats de les parlamentàries dimecres: el 50′3% dels vots per al MDC i el 43′8% per al ZANU-PF. La normativa electoral de Zimbabue determina que el partit que governi ha d’haver obtingut més del 50% dels vots. En cas que això no es compleixi, 21 dies després caldrà celebrar unes segones eleccions on el guanyador només necessitarà la majoria simple.

Mentre que els partidaris del ZANU-PF interpreten que més d’un 50% és el 51%, els del MDC consideren que tenen la majoria necessària per governar i volen evitar com sigui una segona volta. Els líders del partit acusen Mugabe de preparar els seus militants per intimidar els votants a la segona volta. Tsvangirai va denunciar ahir que Mugabe “prepara un ambient de violència i intimidació”. Ambient que dissuadiria de votar els partidaris de l’MDC de les zones rurals, on l’oposició és més feble.

Cartell de propaganda electoral del ZANU-PF de Robert Mugabe [3]

Entre les files del MDC s’estén el temor que el règim convoqui les eleccions d’aquí tres mesos i no d’aquí a dues setmanes, tal com preveu la llei. Els temors del MDC augmenten a mida que els observadors internacionals i els enviats especials de la premsa van marxant del país. Si la segona volta no capta l’atenció internacional, les possibilitats que els partidaris de Mugabe falsegin el resultat a favor seu impunement (com ha passat en totes les eleccions des de la independència del país) augmenten.

Al contrari que Mugabe, que no apareix davant els mitjans des de dimecres passat, Tsvangirai no ha parat de fer aparicions públiques denunciant la situació. Si bé més enllà de les fronteres de Zimbabue, aquest home de 56 anys no és gaire conegut, a Zimbabue és tot un símbol. D’orígens humils (era miner abans de convertir-se en sindicalista i, més tard, líder de la oposició), Morgan Tsvangirai és un socialdemòcrata que s’oposa al règim de Mugabe des que aquest va assolir el poder al 1980. Al seu torn, Mugabe l’acusa de covard i d’amic dels blancs perquè no va formar part de la guerrilla que lluitava per aconseguir la independència de Gran Bretanya i de la qual Mugabe era líder destacat. Al llarg d’aquests 28 anys ha estat detingut i apallissat per les autoritats policials i actualment és tot un símbol de l’oposició al règim. Tot i així hi ha veus del seu partit que l’acusen de tenir un comportament dictatorial dins el mateix MDC. A les darreres eleccions generals de Zimbabue, al 1996, hi va haver una escissió dels sectors més crítics amb Tsvangirai.

Cartell de propaganda de Morgan Tsvangirai, líder del MDC [4]

La incertesa i la manca d’informació impedeixen imaginar quin serà el resultat final i, tant si Mugabe es queda com si entra Tsvangirai, el futur del país s’albira crític. Zimbabue té la taxa d’inflació més alta del món: 100.000%, i no para de créixer (fa un any era del 1.700%). L’atur arriba al 80% de la població, el deute extern del país és molt elevat, igual que el percentatge d’infectats pel SIDA. L’emigració dels qui van a buscar feina i millors condicions de vida als països veïns (Botswana i Sud-àfrica) és creixent. La crisi i l’endeutament són tan greus que l’estat no pot assegurar el subministrament de corrent elèctric ni tansols a les principals ciutats.

Manifestació contra el règim de Mugabe a Londres [5]

L’aparició d’una oposició ferma al règim de Mugabe (en bona part responsable de la crisi) per primer cop en la història del país fa témer el que passarà un cop apareguin els resultats definitius: si bé hi ha un sector del país que aboga per la transició pacífica cap a un estat plenament democràtic i cap a una gestió eficaç de la crisi, és impossible saber com reaccionaran els partidaris de Mugabe, acostumats a tota mena de privilegis durant 28 anys. És igualment impossible saber com reaccionaran els opositors de Mugabe ara que veuen la victòria i el canvi més proper que mai.

La presència d’observadors internacionals, d’organitzacions humanitàries i de periodistes es revela clau en aquesta situació d’incertesa en que res sembla cert i tot és possible.

Més informació sobre Zimbabue a Zimbabue en caiguda lliure

^{[1] Mangwanani “Robert Mugabe in 1991″ Wikipedia 1991 [Consulta: 05-04-2008]}

^{[2] Africa Festival “Zimbabwe opposition Movement for Democratic Change (MDC) leader Morgan Tsvangirai waves to supporters as he arrives at a party congress in the capital Harare, Zimbabwe” Wikipedia 18-03-2006 [Consulta: 06-04-2008]}

^{[3] Frontline blogger “ZANU-PF campaign poster” Flickr 01-04-2008 [Consulta: 05-04-2008]}

^{[4] Frontline blogger “Morgan Tsvangirai campaign poster” Flickr 01-04-2008 [Consulta: 05-04-2008]}

^{[5] Arjun Sudhir “Unpopular statistics” Flickr 20-10-2007 [Consulta: 05-04-2008]}

Més que un centre de formació de joves destinats a engreixar les llistes de diplomats aturats al Marroc, les universitats són punts de trobada per al debat i la discussió, motivats per la confrontació ideològica dels alumnes. Islamistes, marxistas i seguidors de l’MCA (Moviment Cultural Amazigh) organitzen reunions periòdiques per a manifestar les seves idees, defensar-les i rebatre els arguments del contrari. No obstant, el que semblaria una trobada natural i pacífica, en ocasions passa a ser un camp de batalla on les idees són subtituides per matxets, pals i pedres. En més d’una ocasió s’ha hagut de lamentar la mort d’estudiants.

A la universitat marroquina, el moviment dels imazigien adquireix cada cop més força en la seva lluita per defensar el reconeixement ferm de la seva cultura i llengua. No dubta a plantar cara a les autoritats del majzén amb manifestacions a la capital, Rabat, reivindicacions públiques a la televisió Aljazeera i organització d’actes culturals per donar a conèixer la seva forma de vida en l’esfera internacional. A.J.W. va ser estudiant de química de la universitat de Taza. Per problemas econòmics s’ha vist obligat a emigrar a Catalunya per retrobar-se amb la seva familia. Aquest estudiant ens explica el funcionament d’aquest micro sistema a les universitats marroquines: “En ralitat això no passa a totes les universitats. On hi ha més activitat és a Taza, Fas, Maknás, Rachidia, Agadir, etc. A cada universitat sempre acaba imposant-se un grup. Per exemple, a Fas controlen la universitat els marxistas. Però a Maknàs i Taza tenen més força els de l’MCA”.

A.J.W. afirma que els estudiants saharauis pateixen de forma continua repressions policials i dels propis imazigien. Segons el diari El Mundo, el testimoni de Rabat Amidan, estudiant saharaui, ha rescorregut Internet com una eina de denuncia per a treure a la llum que “estan passant molts esdeveniments sagnants a les universitats marroquines. Centenars de víctimes (saharauis) i molts arrestats”. Rabat afirma que s’ataca als estudiants saharauis sempre en època d’examens, especialment als examens finals. “A mi em van colpejar amb una porra i amb una pedra al cap. La policia ens va torturar també dins l’ambulància de camí cap a l’hospital”, explica Rabat Amidan, universitària víctima de la repressió marroquina a l’Universitat de Marrakech. La primera universitat marroquina que va patir els atacs, segons Amidan, va ser la d’Agadir. “Els estudiants saharauis van ser atacats amb fúria pre estudiants marroquins coneguts com els ‘Amazigh’, que anaven armats amb porres de ferro i van malferir centenars de saharauis. Alguns van ser portats a l’hospital”, relata Rabat Amidan.

Arrel dels constants enfrontaments, l’Associació Saharaui de Víctimes de Greus Violacions dels Drets Humans comeses per l’Estat marroquí (ASVDH) ha denunciat la detenció de 12 estudiants saharauis que participaven en una sentada a l’Universitat de Rabat. Actualment, res sembla indicar que les protestes contra l’autoritat, la repressió de la policia i les pugnes entre els estudiants hagin d’acabar.

Des de la fi de la II Guerra Mundial hi ha hagut 30 milions de víctimes en conflictes armats, el 90% dels quals eren civils ^[1]. És difícil, potser impossible, trobar un sol any en les darreres dècades que no hagi estat marcat per un o altre conflicte bèl·lic. La fi de la guerra freda i l’inici de programes de desarmament arreu del món semblava anunciar la fi dels conflictes. Però avui dia aquests es multipliquen, en bona part a causa de la proliferació d’armes lleugeres i munició molt assequible que dóna lloc a conflictes locals i inestabilitat regional. L’estat espanyol juga un rol modest en aquest gran joc. Però Espanya exporta a països on hi ha conflictes, la majoria d’empreses armamentístiques estan finançades amb fons públics i tot i així, la informació de la qual disposa la ciutadania és molt reduida. Després d’anys de protestes populars encapçalades per les principals ONG, s’ha aprovat la Llei pel Control de Material de Defensa, que representa un avanç de cara a la transparència del comerç d’armes.

Espanya ni tansols es troba entre els deu primers exportadors d’armes del món (sí entre els deu segons). La despesa militar d’Espanya prevista per al 2008 és de 18.910,31 milions d’euros i acapara el 5,42%^[2] del pressupost total. El fet és que les dades que cada any apareixen als Pressupostos Generals de l’Estat no són exactes. Així, de cara al 2008, els Pressupostos assignaven al Ministeri de Defensa una partida de 10.091,95 milions d’euros. El cert és que la dada real és molt superior ja que algunes de les partides que corresponen al sector militar estan repartides en diferents ministeris (veure Taula 1)

A més, la inversió militar sovint es veu augmentada en un 15 o un 20% respecte al que es contempla inicialment als Pressupostos ja que l’estat fa ús dels Fons de contingència (partides previstes als Pressupostos per a despeses extraordinàries de cada ministeri) per a desviar fons cap al Ministeri de Defensa sense haver de fer front al debat que podria generar el coneixement de la xifra real si aquesta es presentés al Parlament quan s’elaboren els Pressupostos^[3].

Les mobilitzacions populars impulsades per les ONG en pro d’una major transparència per part de les institucions han fet que cada cop hi hagi més informació sobre el tema. Albert Camarés; responsable del Programa de Desarmament de l’Escola de Cultura de Pau, centre dedicat a l’anàlisi de conflictes i de processos de pau; afirma que el govern ha anat donant més informació de forma progressiva a mida que avançaven les campanyes. “Els informes guvernamentals dels primers anys eren de 5 o 6 pàgines, els dels últims anys son de 40 o 50″, comenta. Però encara ara hi ha moltes dades que no són públiques i, per exemple, s’ignora el volum i el tipus exacte d’armament que es fabrica cada any a l’estat espanyol.

Es coneix, en canvi, la destinació de les armes. Darrerament Espanya ha exportat armes a països com Turquia, Aràbia Saudita, El Marroc, Equador, Colòmbia, Índia, Israel, Veneçuela, Unió dels Emirats Àrabs, Indonèsia, Singapur, Tailàndia, Sri Lanka, Angola, Ghana, Pakistan i Kenya^{[4] i [5]}. Algunes organitzacions compromeses amb la lluita per la pau i el desarmament com Amnistia Internacional, Intermon Oxfam o Greenpeace denuncien que alguns dels països que reben armes espanyoles estan immersos en conflictes o es troben en situacions de pau molt fràgil que la proliferació d’armes pot decantar cap al conflicte.

La Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i Doble Ús (JIMDDU) és l’òrgan gubernamental que dona l’autorització per exportar armes. Les actes de les seves reunions són secretes i les decisions que allà es prenen són conegudes amb posterioritat a la seva execució. Les ONG i els centres d’estudis per a la pau reclamen més transparència en aquest sentit. El sistema actual fa que les decisions de la Junta només siguin qüestionades quan l’exportació és irreversible. A més, el fet que ningú pugui veure les actes de les reunions otorga a la Junta una impunitat que algunes ONG jutgen de poc democràtica. Camarés afegeix: “Aquest secretisme tampoc permet saber quines exportacions s’han denegat i quines no. Saber-ho ajudaria a conèixer quins criteris es fan servir per otorgar llicències.”

El darrer pas per al control de les exportacions s’ha fet aquest gener amb l’aprovació de la Llei pel Control del Comerç Exterior de Material de Defensa i Doble Ús que, si bé ha passat per alt algunes de les qüestions més importants en matèria de comerç d’armes, també és cert que estableix un major control d’aquestes transaccions.

Concretament, el redactat final contempla un aspecte que les ONG reclamaven des de l’inici de les campanyes pel control de l’armament: el control de les armes de doble ús (les de caça i tir esportiu). Fins ara aquestes no estaven regulades i a partir d’ara l’exportació d’aquest tipus d’armament serà controlada igual que la de les armes convencionals. Això posarà fre a algunes transaccions que han originat repetides denúncies per part d’ONG i partits polítics. Camarés posa l’exemple de Ghana, un país de 20 milions d’habitants al qual Espanya ha exportat 500 milions de bales, oficialment destinades a la caça i al tir esportiu. El cert és que aquest alt nombre de bales per persona augmenta les possibilitats de conflicte armat dins el país.

D’altra banda, la Llei obliga al Govern a complir els vuit punts del Codi de Conducta de la UE, que entre altres coses prohibeix exportar a països que estiguin en guerra o que violin els drets humans. Però el Codi no és jurídicament vinculant i la Llei contempla altres aspectes a tenir en compte a l’hora d’exportar. Un dels més qüestionats per les ONG per la seva ambigüitat és el que fa referència als interessos nacionals.

Però aquestes noves informacions posen de manifest les mancances del nostre sistema i la necessitat cada cop més evident de disposar d’una informació cada cop més exhaustiva per a conèixer amb detall què fan el govern i les empreses amb els diners i les armes.

^{[1] FISAS, Vicenç. Armas ligeras: la pesada herencia de la cultura armamentista. UAB, 1999. Pg 5}

^{[2] ORTEGA, Pere. “La inèrcia de la despesa militar a l’estat espanyol” a Centre Delàs, febrer del 2008}

^{[3] TORIBIO, José. “El escándalo del Gasto Militar” a Centre Delàs, octubre del 2007}

^{[4] FISAS, Vicenç. Secretos que matan. Icaria, 1995. Pg 16 i 17}

^{[5] “Las transferencias españolas de armas: análisis de los últimos 10 años” a Comercio de armas en España: una ley con agujeros. Febrer 2007}