Després de la tercera edició del Catalonia Model of United Nations a Barcelona, organitzadors, participants i experts reflexionen sobre la funció d’aquest tipus d’activitats i el paper real de Nacions Unides al món actual. La reforma del Consell de Seguretat o la presència de la ONU als mitjans són alguns dels principals problemes als quals s’ha d’enfrontar l’organització.

«El Consell de Drets Humans, basant-se en la Carta de les Nacions Unides i en la Declaració Universal dels Drets Humans, declara que els actes de violència comesos per Israel a Palestina són actes de genocidi i que ha aplicat polítiques d’apartheid contra el poble palestí».

Esmenes?

Els ‘chairs’ o moderadors Isik Oguzertem i Princy Elamthuruthil aixequen el cap. S’alça Anita Ghodes, representant de Gran Bretanya, en contra de la resolució. Comença la discussió.

Fa gairebé dos dies que els representants discuteixen la proposta de resolució que una coalició d’estats liderats per Cuba, Aràbia Saudita, Malàisia i Azerbaijan van portar al Consell de Drets Humans.

La idea? Aconseguir que aquest òrgan de la ONU declari genocidi i apartheid els actes d’Israel sobre el poble palestí. Al principi semblava que aquesta resolució progressaria: la manca de representants dels Estats Units i d’Israel feia més fàcil la victòria de la primera coalició. Però poc després una nova coalició de països liderats Gran Bretanya, Itàlia i França va fer perillar la resolució que al principi semblava tan clara.

Abunden les camises i les corbates, l’anglès és l’idioma per excel•lència. Es parla amb fluïdesa però esquitxat d’accents: italià, turc o castellà.

Si els representants tinguessin 20 anys més i fóssim a l’altre costat de l’Atlàntic, aquest seria ben bé el Consell de Drets Humans. Però no. Resulta que som al Palau de Congressos de Barcelona, on s’està celebrant el C’MUN. És a dir, el Catalonia Model of United Nations.

Un Model de Nacions Unides, o MUN, és exactament això: una reproducció fidedigna de la ONU, amb els òrgans (el Consell de Seguretat, el Consell de Drets Humans, el de Desarmament, l’Aliança de Civilitzacions…) i el funcionament tradicionals amb la sola diferència que els representants dels països són estudiants universitaris. La majoria estudien ciències polítiques, diplomàcia o relacions internacionals i durant uns dies canvien les esportives per sabates i juguen molt seriosament a ser diplomàtics.

«Normalment al C’MUN no som tan realistes ni tan acurats com a la realitat, però també es pot mirar des del punt de vista que som més valents i més agosarats que la ONU de debò» afirma Raül Jiménez, responsable de Comunicació i Joventut de l’Associació per les Nacions Unides (ANUE).

Per la seva banda, Isik Oguzertem, el chair del Consell de Drets Humans, anima també als representants a «aprofitar la oportunitat, passar’s-ho bé i, sobretot, fer i dir coses diferents».

«És una manera de conèixer gent, aprendre, fer contactes i adquirir experiència en l’àmbit de les relacions internacionals», explica Pol Fontanet, professor de Relacions Internacionals a la UAB i, juntament amb Raül Jiménez, la persona que ara fa cinc anys, va convertir el C’MUN en una realitat. Fontanet afirma que participar en un Model és útil per aprendre com funciona la ONU i entendre com són les relacions entre països quan es tenen en compte els interessos de cadascú.

Tot i així, hi ha diferències entre la ONU de veritat i aquesta, més jove i més petita. I és que l’idealisme que de seguida es palpa als Models és difícil de trobar a la ONU, «potser perquè allà es prima més el realisme pur i dur: a vegades val més ser pragmàtic que no pas no tenir una resolució», reflexiona Jiménez.

La ONU, la organització internacional més gran del món. Un punt de trobada entre estats de gairebé tot el món que té com a missió arribar a acords en qüestions com la pau, el desenvolupament, els drets humans o a la seguretat internacional.

A l’altra banda hi ha resolucions que no es prenen per falta d’acord, o que es prenen i mai s’arriben a complir. Guerres, fam, epidèmies. Desastres naturals, morts i massacres que es podrien haver evitat amb una intervenció més ràpida de la ONU.

Conscient de tot això l’any 2000 la ONU va plantejar els Objectius del Desenvolupament del Mil•lenni, que havien de complir-se al 2015, amb la intenció de millorar algunes de les qüestions que havien fallat en els darrers anys. Però després d’ua revisió al 2005, va quedar clar que els objectius inicials -entre els quals hi havia eradicar la pobresa extrema i la fam o aconseguir l’ensenyament primari universal- no es complirien abans del 2015.

Poc després es va plantejar una reforma de la ONU que incloïa també una polèmica reforma del Consell de Seguretat. Aquesta proposta va anar prenent forma fins que va arribar al mateix Consell. «Era el moment en que havien de passar de les paraules maques i els discursos a l’acció i va ser un fracàs -es lamenta Raül Jiménez- dubto que ni tansols es discutís seriosament la possibilitat d’un canvi: en els nivells on es prenen les decisions l’statu quo queda igual».

«És una vergonya que la comunitat internacional no tingui el coratge per prendre una posició clara en contra dels països més poderosos» clamava Philip dos Santos, representant de Cuba al Consell de Drets Humans. «Ja és hora que els països deixin de tenir dobles postures sobre els Drets Humans: hem de trobar solucions» comenten altres. Les crítiques que es llancen des del C’MUN són una crida als representants a canviar la manera de fer habitual a la ONU alhora que una crítica a la forma e funcionar de la organització.

Si bé sovint es titlla les altes esferes de Nacions Unides d’ineficàcia i de poca voluntat de canvi, als nivells més inferiors s’ha dut a terme una tasca essencial, sobretot des del punt de vista de l’ajuda al desenvolupament i el manteniment de la pau en països subdesenvolupats. Així, des de la seva fundació, la ONU ha contribuït en la negociació de més de 170 acords de pau que han posat fi a conflictes regionals i actualment té missions de pau en 16 regions diferents. La Comissió de Consolidació de la Pau, per exemple, té com a objectiu quedar-se als llocs on s’acaba de resoldre un conflicte per garantir que aquest no torni a ressorgir. Aquest tipus de comissions han estat la clau de la pacificació en conflictes com el de Kosovo.

Però fins i tot amb les dades més positives sobre la taula, no es pot perdre de vista que moltes de les missions de la ONU han fracassat o fins hi tot han contribuït a empitjorar els conflictes, només cal veure l’exemple de la intervenció dels Estats Units a Somàlia al 1993. D’altra banda, sempre es diu que la ONU fa el que els seus estats li deixen fer. I en aquest sentit: «quan la ONU fracassa no es té en compte perquè fracassa sinó només que fracassa», critica Pol Fontanet. Aquest fet fa que moltes vegades la imatge pública de la ONU es vegi perjudicada per qüestions com la manca d’acord entre estats, la falta de finançament per a tirar endavant les resolucions o l’ús de la posició preeminent d’uns -els que tenen poder de veto al Consell de Seguretat- sobre altres.

Si a això se li afegeix el fet que molt poques resolucions de la ONU transcendeixen als mitjans de comunicació o arriben al públic. És per aquest motiu que massa sovint els esforços i els triomfs que la ONU aconsegueix arreu del món queden fora del coneixement públic. L’exemple més clar es troba en la profusió d’expressions com “diplomàcia discreta” o “sense cridar l’atenció” en els mateixos informes i comunicats de la organització.

La pregunta és obvia: Perquè la ONU, la organització internacional més gran del món, no té un gabinet de comunicació eficaç que projecti les seves resolucions als mitjans de tot el món?

La resposta no sembla tan senzilla. A nivell intern la ONU és, en paraules de Pol Fontanet, un «fòrum de debat» entorn a qüestions conflictives que sovint els estats implicats conceben com a lloc neutral. Les discussions en el marc de la ONU «no tenen tanta visibilitat i no estan tan subjectes a la opinió pública, cosa que els permet actuar d’una manera una mica diferent de com normalment farien» comenta Fontanet.

Tot i els avantatges d’aquest aïllament a l’hora de resoldre qüestions conflictives, l’escletxa entre la ONU i les societats dels diferents països que hi són representats. Aquest fet no només va lligat a l’impacte real que finalment tenen les resolucions sobre el terreny, sinó també a la cultura de Nacions Unides que hi ha a cada país. «Nacions Unides no es veu tant com una possibilitat per canviar el món, des d’aquí es dona més suport als moviments socials», afirma Fontanet. Així, a Espanya, el desconeixement que hi ha de Nacions Unides és profund i es percep més com una qüestió més d’estat que de societat.

Per la seva banda, Raül Jiménez considera molt greu el fet que Nacions Unides no sigui capaç de comunicar a la resta del món les seves resolucions quan «constantment estem veient als diaris organitzacions com Amnistia Internacional o Metges Sense Fronteres, que fan coses tant importants com la ONU». D’altra banda reflexiona que «els mateixos estats no volen tenir Nacions Unides sempre en portada» justament perquè dins el clima més relaxat i més propici al diàleg, surten a debat qüestions que afecten a tots els estats i no sempre de forma positiva.

Per a Pol Fontanet hi ha una manera fàcil de veure el pes que té Nacions Unides a cada país, i és veure la mida de la seva ANU. A l’ANUE de Barcelona hi treballen una desena de persones. «Als Estats Units hi ha una ANU a cada ciutat i pràcticament cada universitat té el seu propi Model», explica. D’aquesta manera qüestiona el tòpic que no hi ha interès entre els ciutadans -sobretot entre els més joves- per les qüestions d’alta política internacional. Raül Jiménez és particularment escèptic amb aquesta creença popular: «la demanda existeix, i la prova és que el C’MUN ha crescut de forma gairebé exponencial al llarg d’aquests tres anys», argumenta. I ho ha fet tant en mida com en qualitat: «cada any els representants venen més preparats i es nota que el C’MUN ha creat una cultura de model en aquests tres anys» explica el chair Isik Oguzertem, estudiant de la Universitat d’Ankara i una de les persones d’Europa amb més experiència amb aquestes qüestions.

12 vots a 10, s’aprova la resolució: Israel ha comès actes de genocidi i apartheid a Palestina. La funció s’acaba i el Rei d’Arabia Saudita torna a ser Tom Wanker, estudiant a Hamburg i la chair, solemne i una mica nerviosa (és el seu primer cop) Princy Elamthuruthil torna a ser aquesta noia riallera d’origen indi que està a punt d’acabar la carrera a la Universitat de Leeds, Anglaterra.

Els qui fa només una estona discutien aferrissadament per imposar els seus punts de vista ara es fan fotografies, intercanvien direccions de correu electrònic o simplement noms i cognoms (eines com el Facebook fan cada cop més fàcil aquesta feina).

L’alegria es barreja amb la nostàlgia. Nostàlgia d’unes persones i d’una experiència que encara són aquí però que tothom nota que comencen a acabar-se. Els queda la il•lusió d’haver gaudit, d’haver conegut i d’haver après.

Ara, en aquest Palau de Congressos de Barcelona, havent vist com durant tres dies quatre centenars de joves s’asseuen, dialoguen i arriben a acords, una cosa sembla irrefutable: el jovent s’interessa per la tradicionalment soporífera ONU. Vol aprendre com funciona el món per canviar-lo i només cal que algú li posi a l’abast les eines necessàries per a fer-ho. Si són capaços de fer això amb només sis sales de reunions i unes desenes de fulls de papers, què no faran quan tinguin el món sencer?

En aquest clima d’eufòria, la realitat és una gerra d’aigua freda. Raül Jiménez, molt escèptic en aquest sentit, ho resumeix en una sola frase:

«Els països que, com Israel, abusen d’altres i cometen violacions dels drets humans es veuran molt tranquils mentre hi hagi països en l’àmbit del Consell de Seguretat que no vulguin fer ni acceptar cap mena de crítica, tal com intentem fer al Model».