L’atur, la fam, la SIDA i la corrupció són només algunes de les conseqüències de la hiperinflació que des de fa anys afecta Zimbabue. El que havia estat un dels països més pròspers d’Àfrica està ara sumit en una profunda crisi econòmica que ha col·lapsat els transports i el sistema sanitari, a més d’impedir l’arribada regular d’aigua i electricitat a les llars del país. Les causes es troben en la gestió del seu president, Robert Mugabe.

Zimbabue és el país del món amb una iflació més elevada. Al març d’aquest any les dades oficials xifraven la inflació en un 1700%^[1], tot i que les empreses del sector privat calculen que és molt més alta. Per la seva part, el Fons Monetari Internacional (FMI) estima que pot arribar al 4000% cap a finals d’aquest any ^[2].

Mapa de Zimbabue [I]

La principal conseqüència de la inflació a Zimbabue és l’augment desmesurat del preu dels productes més bàsics. El pa, la fruita o els cereals s’enduen més de la meitat dels ingressos d’una familia, tot i que fa mesos que la presència d’aquests aliments a les botigues ha esdevingut anecdòtica. Al primer rumor es formen cues multitudinàries als carrers. Les mateixes cues que es formen davant les gasolineras, les estacions d’autobusos o les fonts d’aigua potable. I és que a Zimbabue l’aigua corrent (abans comú a totes les cases) s’ha convertit en un bé poc habitual. Alois Hug, responsable de premsa de Metges Sense Fronteras, después de passar tres setmanes a Zimbabue recorda que a Bulawayo, la segona ciutat del país, l’aigua raja de les aixetes un cop cada quatre dies.

La gestió del president Mugabe s’ha dirigit essencialment en dues direccions, cap de les quals ha alleugerat la situació. Davant la falta de divises estrangeres i amb la urgencia d’haver de pagar els deutes més immediats (Zimbabue té un deute extern de 4.576 milions de dòlars, el 96′4% del seu PIB^[3]), Mugabe va imprimir més paper moneda, la qual cosa va accelerar la inflació.

Per a contenir els moviments de protesta popular davant l’augment dels preus, el president va fixar els preus de venda per la majoria de productes. Però en una situació de continu augment dels preus, aviat el preu al qual els venedors es veien obligats a cobrar els seus productes ni tansols cobria els costos; raó per la qual avui molts establiments exhibiesen els seus prestatges buits i a les gasolineras es rar trobar combustible.

L’atur, d’un 80% segons les darreres xifres, va en augment a causa de la dificultat que tenen els habitants de Zimbabue per a desplaçar-se. El preu d’un sol bitllet d’autobús costa la meitat del sou d’un treballador mitjà; als centres urbans fins i tot més. De manera que surt més a compte quedar-se a casa.

El 14 de juny d’aquest any aquests productes vaien 200.000$ de Zimbabue. Avui, a causa de l’augment de la inflació, valen 209.481$ de Zimbabue [II]

El fet que el 25% de la població estigui afectada pel virus de la SIDA i de que la major part dels infectats pertanyin a la generació amb edad de treballar no facilita el descens de l’atur. Segons dades de MSF hi ha més de 300.000 persones que necesiten tractament immediat, d’aquests, només 60.000 l’estan rebent. Zimbabue és el quart país del món amb més infectats pel SIDA i el seu sistema sanitari ha estat qualificat com el pitjor del món per la Organització Mundial de la Salut (OMS) ^[4].

Segons explica Alois Hug, el Ministeri de Salut posa voluntad i ganes, però no hi ha personal ni medicaments per atendre tants pacients. Pacients que no tansols estan afectats pel virus de la Sida sino de moltes altres malalties derivades de la mala alimentació. Avui molt pocs poden permetre’s el transport fins als centres de salud i tot i Aixa moltes vegades han de portar els seus propis medicaments, ja que els hospitals no en tenen^[5]. Per això la proposta de MSF és descentralitzar el tractament i treballar a nivell local, però tot això requereix una inversió important que el govern no està en condicions de realitzar.

La majoria d’hospitals té una seria manca de personal. Al març els metges es van declarar en vaga: el seu sou només arribava per a comprar sis llaunes de mongetes cada mes, mentre que les enfermeres soviet només treballen dos cops per setmana davant la impossibilitat de pagar el transport des dels seus domicilis. Molts opten per emigrar a la veïna Sud-Àfrica, on la situació és estable i els salaris suficients per a viure.

Fa només 25 anys Zimbabue era un país amb unes xifres de creixement optimistas: durant els dos primers anys después de la independencia (1980), el seu PIB va créixer un 28%^[6], sobretot gràcies a l’agricultura, el turismo i l’explotació del que és el jaciment de gas natural més gran del Sud Est Africà.

Després de la independència era necessaria una reforma agrària: la terra apte per a l’agricultura era propietat d’una minoria blanca i s’imposava un repartiment d’aquesta. El ZANU (PF), el partit que havia impulsat la independència de Zimbabue, i de Robert Mugabe, el seu líder, es proposaven redistribuir la terra de forma que la població d’origen europeu (propietaria de la major part dels camps de conreu) cedís la major part de les seves propietats a la població d’origen África. En la pràctica Mugabe va acabar utilitzant el repartiment de terres com a forma de premiar els seus aliats polítics, gent sense cap interès en treballar la terra i que sovint ni tansols visitaven les seves propietats.

^{A la carta d’un restaurant. Literalment: “(…) els nostres menus triguen deu dies en ser impresos, i en aquesta situació d’hiperinflació, no podem seguir predint amb dues setmanes d’antelació quins seran els nostres costos” [III]}

Els pocs que sí conreaven terres eren dissuadits per patrulles armades que, a les ordres d’algun cabdill polític, trencaven les instal·lacions de rec i amenaçaven i apallissaven els treballadors.

Aixa s’ha arribat a la situació actual, en que la falta d’aliments bàsics manté a gran part de la població al límit de la fam. D’altra banda, el cultiu de tabac, principal exportació del país i principal font d’entrada de divises estrangeres, va disminuir a una cinquena part.

La meitat de la indústria del país depenia de productes que s’obtenien al camp, per la qual cosa aquest sector també es va veure afectat pel descens de la producció agrícola. Al mateix temps, Mugabe va nacionalitzar totes les fàbriques, expulsant del país les empreses estrangeres; una altra font important de divises. Sectors clan com l’extracció de gas natural estan avui pràcticament abandonats. El turismo, la segona font d’ingressos del país, també va decaure davant la continua presència de grups armats encarregats d’acallar les veus dissidents.

Amb una producció agrícola pràcticament nul·la i una indústria cada cop més deteriorada, Zimbabue dependia dels productes comprats a l’exterior. Però la falta de divises estrangeres ho feia imposible, de manera que els pocs productes que es podien adquirir a Zimbabue es van anar encarint a una velocitat cada cop més acelerada, donant com a resultat una inflació que va augmentar de forma exponencial en pocs mesos i que seguéis creixent a cada moment.

Però hi ha certs productes dels que el país no pot prescindir i davant la falta de diners i com a mesura ràpida per a salvar la crisi, Mugabe ha resolt imprimir més paper moneda. D’aquesta forma paga els seus deutes més immediats però per altra banda, provoca un creixement encara més desmesurat de la inflació.

^{Robert Mugabe,a a la dreta, és en bona part responsable de la greu crisi econòmica que viu el país [IV]}

Tot i aquesta terrible crisi, Mugabe segueix sent el líder indiscutible del país. Durant 25 anys ha acallat (per la força quan ha estat necessari) tota veu contraria a la seva gestió. Enemics polítics, homosexuals, periodistas i en general tot el que d’alguna manera ha questionat la seva actuació al llarg d’aquests anys, ha estat víctima d’algun tipus de mesura represiva per part del govern. I tot i que cada cop més veus s’aixequen en contra seva, aquest home de 83 anys resta al poder gràcies a un sistema polític que fa pràcitcament impossible la seva destitució: 147 dels 150 diputats al parlament són del seu partit, el ZANU (PF).

Mugabe acusa occident de tots els mals que pateix el país. Sosté que el bloqueig econòmic que la Unió Europea manté sobre Zimbabue és la principal causa de la crisi. El cert és que el bloqueig ha enfonsat encara més l’economia del país. D’altra banda, la població pateix la falta d’ajuda humanitària, que va deixar d’arribar davant l’evidència que els beneficiaris d’aquesta eren els funcionaris del govern i no la pròpia població ^[7].

A principis de setembre Mugabe va anunciar que convocaria eleccions cap a principis del 2008, i tot i que alguns mitjans occidentals hagin recollit aquest fet, no és probable que la situació cambii. No és el primer cop que hi ha eleccions a Zimbabue i en totes les ocasions Mugabe s’ha ocupat d’obtenir un resultat favorable. D’altra banda, l’esmena constitucional que va promulgar la setmana passada li permet escollir un sucesor polític, la qual cosa a la pràctica significaria que seguiria gobernant a l’ombra.

^{La majoria d’habitants de Zimbabue depenen de l’ajuda que els envien familiars que treballen a Sud-Àfrica o Botswana. Alguns no poden pagar els seus deutes i són desnonats. A la imatge, un grup de refugiats a Bulawayo [V]}

Mentre Mugabe assegura la seva permanencia al poder, la situació per a la població de Zimbabue es complica cada dia que passa. La majoria de famílies depèn de l’ajuda de familiars que han emigrat a Sud-Àfrica o Botswana; tot i que les xifres no són precises, s’estima que han emigrat prop de 3′4 milions de persones en un país que no arriba als 13 milins d’habitants ^[8]. La majoria opten per l’emigració clandestina ja que al país no hi ha tinta per a imprimir passaports (300.000 persones l’han reclamat però no el poden rebre per aquest motiu).

Els transports, la sanitat, l’ensenyament, l’arribada d’aliments… res de tot això funciona a Zimbabue. Ara la preocupació està en l’electricitat, distribuida per una empresa de Sud-Àfrica. Fa mesos que el govern no pot pagar el subministre i totes les poblacions del país es veuen afectades diariament pels talls ^[9]. Gideon Gono, president del Banc Central de Zimbabue, va revelar al març al parlament que ha de mantenir una lluita diària per a garantir un subministrament mínim. Tot i així, Sud-Àfrica segueix proveint el país d’electricitat, tant per temor a una onada migratòria encara més acusada com per l’esperança d’arribar a gestionar els riquíssims recursos de Zimbabue un cop acabi la crisi. Com Sud-Àfrica, molts altres països (Gran Bretanya entre altres) esperen la fi de la crisi per a obtenir el poder de gestió sobre la major quantitat de recursos possible.

Text de Laura Millan Lombraña

^{[1] Zimbabwe dins de CIA World Factbook. https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/ Data actualització: 15-11-2007 [Consulta: 18-11-2007]}

^{[2] “The wasteland - inside Mugabe’s crumbling state” The Guardian, 17-03-2007 [en línia]}

^{[3] [1] Zimbabwe dins de CIA World Factbook [Consulta: 18-11-2007]}

^{[4] GUEST, Robert. The shackled continent. Macmillan 2004. pg 13.}

^{[5] “The wasteland - inside Mugabe’s crumbling state” The Guardian, 17-03-2007 [en línia]}

^{[6] GUEST, Robert. The shackled continent. Macmillan 2004. pg 23.}

^{[7] “The wasteland - inside Mugabe’s crumbling state” The Guardian, 17-03-2007 [en línia]}

^{[8] “Refugees flood from Zimbabwe” The Observer, 01-07-2007 [en línia]}

^{[9] GUEST, Robert. The shackled continent. Macmillan 2004. pg 54.}

^{[I] Mapa de Zimbabue Zimbabwe dins de CIA World Factbook [Consulta: 18-11-2007]}

^{[II] Mrcheivous “This is what 200,000 Zims will get you” Flickr 14-06-2007 [Consulta: 18-11-2007]}

^{[III] Tak from HK Zimbabwe, 30-08-2007. [Consulta: 18-11-2007]}

^{[IV] Pan-African News Wire…, Flickr 29-03-2007 [Consulta: 18-11-2007]}

^{[V] Sokwanele - Zimbabwe Flickr 24-07-2007 [Consulta: 18-11-2007]}